MACBA 1996-1998

El guardià del somni. Decembre 1997

  • Els autors:

    Herbert Distel va néixer a Berna el 1942. Treballa com a artista, músic i videocreador. Alguns dels seus vídeos són: A Pornographic Movie, Layla in Camp, Das Telefon, Jimmy, Die Reise.

    Peter Guyer va néixer a Zuric el 1957. Ha estudiat literatura i periodisme. Des de 1981 és membre de Container TV. Alguns dels seus vídeos son: Aktionen, Bernhard Luginbühl in der Reithalle, EIBE 800.

    Roberto Faenza va néixer a Torí el 1943. Ha sigut professor en diferents universitats i institucions (City College de Washington, Universitat de Pisa) i director del Community Video Center de Washington. Entre altres activitats, ha realitzat també treballs d’investigació per a la CNR: Ha dirigit diferents pel·lícules, entre les quals: Copkiller, Sostiene Pereira i Marianna Ucria. Ha publicat a més els següents llibres: Senza chiedere permesso, Fanfan La Tivú, Gli Americani in Italia, Il Malaffare, Tempi di Informazione, Computerland.

    Les Obres:

    “A mesura que la necessita resulta socialment somniada, el somni es fa necessari. L’espectacle és el malson de la societat moderna encadenada que –en darrera instància– no expressa sinó el seu desig de dormir. L’espectacle és el guardià d’aquest somni”. Guy Debord, La Societat de l’Espectacle.

    Malgrat la diferencia de data, format i fins i tot estratègia, La por, el poder, les imatges de l’aprenent de bruixot i Forza Italia tenen dos trets bàsics en comú: haver-se realitzat exclusivament a partir d’una llarga i rigorosa investigació d’imatges d’arxiu, fonamentalment televisives, i tractar el tema del poder. Tots dos punts es conjuguen en el desplegament mediàtic del poder polític. En el cas Distel i Guyer, d’una forma més impersonal, però no per aquest motiu menys anecdòtic, i en la pel·lícula de Roberto Faenza, mostrant-nos la parafernàlia ridícula i omnipotent d’una classe acostumada a manar, a escriure la història. Sens dubte, tots dos revelen amb precisió la mateixa i poderosa màquina de l’espectacle elogiant-se a si mateixa, elogiant les imatges, capturant-les.

    Die Angst, die Macht, die Bilder des Zauberlehrlings. Herbert Distel, Peter Guyer, Suïssa, 1987-1993. Vídeo, 17’
    La por, el poder, les imatges de l’aprenent de bruixot es van realitzar després de sis anys d’investigació, amb la finalitat d’incorporar el material d’arxiu d’un dens collage sobre el poder de la televisió i el seu flux interminable d’imatges. L’ús de material preenregistrat ha constituït sempre una tendència poderosa en la videocreació i, en aquest camp, Distel i Guyer assoleixen un nivell altíssim. El seu sentit del temps, els contrapunts, el ritme i el paral·lelisme irònic entre dues narracions transformen el conte de Goethe L’aprenent de bruixot en una metàfora inquietant.

    Forza Italia. Roberto Faenza, Itàlia, 1977. Film, 45’.
    “S’imaginen un país on mana la mateixa gent des de fa 30 anys? (...) Forza Italia és una ferotge sàtira política, d’aquelles que resulta difícil de veure. De fet, es fan apostes sobre quan serà segrestada, prohibida per ‘atemptar contra l’Estat’.” Screen International, 1977. Efectivament, poc després de l’estrena, i a pesar de l’èxit de públic obtingut (250.000 espectadores en tan sols 60 dies), el govern italià, aprofitant el segrest i mort d’Aldo Moro, prohibeix l’exhibició pública de la pel·lícula. Al llarg de quasi 20 anys ha restat comdemnada al silenci. Ha resultat impossible mostrar-la en cinemes o en televisió; únicament s’ha pogut veure en petites projeccions privades. El 1995 es va editar en videocassette i va provocar una polèmica entre els membres del partit Forza Italia, que volien obligar a canviar el títol de la pel·lícula. Forza Italia és una pel·lícula “maleïda”, una pel·lícula desenvolupada i valenta sobre la història de la República italiana, realitzada íntegrament amb material preenregistrat, procedent dels arxius cinematogràfics i televisius. La història dels 30 anys previs revisada a través del noms, dels esdeveniments del món polític, social i de la moda, que han dominat la vida pública italiana. La imatge d’Itàlia tal com s’ha explicat als mitjans informatius oficials, mitjançant la manipulació, la distorsió i la propaganda. La veu del poder, de la classe política dominant, que al llarg de dècades ha controlat els mass media i ha creat així un món artificial sense lloc per a les minories o les oposicions. Un univers monopolitzat, construït per a complaure a “Palau” i als seus poderosos protagonistes.