MACBA 1996-1998

George Kuchar. Gener 1997

  • L'autor: Els germans bessons Mike i George Kuchar, nascuts el 1942 a Nova York, van participar al cinema underground més popular dels Estats Units. Des dels seus inicis a principis de la dècada dels setanta, Mike i George van emprar el suport fílmic i es basaren intensament en la iconografia i, sobretot, en els procediments de producció de baix cost de la sèrie B de Hollywood, les pel·lícules de Roger Corman i els melodrames de Douglas Sirk. A la vegada, van influir altres autors nord-americans, com John Waters, Tim Burton, Paul Morrisey i Paul Bartell. Després d’una època de treball conjunt summament productiva que inclou centenars de títols realitzats en format de 8 mil·límetres, George Kuchar descobreix i s’apropa a un ús del vídeo domèstic situat entre el retrat de la quotidianeïtat i la ficció. Als seus vídeos, Kuchar construeix un teixit precís en el qual a la immediatesa i l’espontaneïtat de l’enregistrament amateur afegeix l’aparició d’“actors sense aptituds” –persones a les quals moltes vegades ell mateix insta a actuar– que presenten el reflex caricaturesc dels seus papers quotidians. George recrea el seu univers particular des de l’experiència dels seu entorn íntim. Pervers i amb un marcat sentit de l’humor, observa l’esdevenir diari, ironitza sobre ell mateix i sobretot el que el rodeja, els objectes, les persones, les situacions i els moments sacralitzats de l’entorn familiar i els seus propis tabús. S’apropa als amics i éssers estimats de forma crua, com en un reality show, però també amb la ingenuïtat i la tendresa pròpies del vídeo familiar. Els seus vídeos estan guiats, habitualment, per la seva presència, una veu rovellada que sedueix l’espectador, l’hipnotitza i el transporta més enllà de la rutina representada, el seu propi retrat, la seva mirada, que posa en evidència la presència del camcorder de 8 mil·límetres. Els seus vídeos posen de manifest la part fosca i amagada del dia a dia de l’oblidat o no reconegut: el passat propi, el record dels orígens que amenaça constantment amb sorprendre i anular el present.

    The Creeping Crimson, 1987. 13’
    És Halloween i els germans Kuchar es reuneixen per visitar la seva mare malalta, internada en un hospital situat al nord de Nova York. George recorre amb la càmera la habitació. Ens mostra els objectes regalats, que fan més agradable l’espera, i fa servir el mateix timbre de veu que altres vegades inquieta l’espectador per crear un clima de recolliment i serenitat. Les imatges dels colors de la tardor i dels nens disfressats pel carrer, les panolles de panís i les carabasses conformen la imagineria a través de la qual Kuchar ens remet a la seva infància i a breus extractes de Psicosi, d’Alfred Hitchcock. "Let the Creeping Crimson Creep in Peace".

    Weather Diary 3, 1988. 24’
    George passa uns dies a El Reno (Oklahoma) i sembla que no el preocupa massa el pas del temps; dedica tota la seva atenció a escoltar els informes meteorològics de la ràdio i la televisió. Al seu to de despreocupació habitual descobreix els detalls més insospitats de l’habitació del seu desmarxat motel, una pantalla fabricada amb paper d’alumini per a la bombeta del sostre, un interruptor que una cop accionat fa que s’esvaeixi el color de la imatge del televisor, un rètol de la badia de Frisco o San Francisco, la seva ciutat de residència... Moments d’eufòria i imatges de la natura encesa, il·lustrada amb una música que li dóna un caràcter èpic, seguits de moments de monòtona contemplació de la pluja; visites a la seva amiga Gloria convertides en publirreportatge de la seva tenda de cosmètics, el seu fill espontàniament atemorit davant la mirada electrònica de George; gossos mullats esperant l’arribada del tornado.

    Holidaze, 13', 1993
    És Nadal, George recupera la postproducció de vídeo domèstic per mostrar un ennuvolat document de les festes. La cuina i el menjar, l’avet i el lliurament dels regals s’integren en un vel d’imatges pixelades i assolellades de baixa resolució. George Kuchar empra en aquest vídeo un gran bagatge de referents de la iconografia nadalenca típica, com sempre banyada d’una atmosfera densa, entre la nostàlgia, el suspens i l’horror intuït.

    Cult of the Cubicles, 46', 1987
    Un viatge per motius de treball a Nova York es converteix en una mirada al passat. De sobte, George es troba submergit dins de l’opressiva atmosfera de la llar materna. George, obedient i submís davant la seva mare, ens mostra la seva imatge amorosament, però l’acompanya de música de pel·lícula de terror; la il·luminació macabra, insinuadora de jocs infantils, a la perifèria de la consciència. Maliciosament, mitjançant el camcorder, fa públics els moments més íntims: ell mateix descansant al seu llit de nen coronat d’imatges sagrades, les seves pròpies imatges dins dels vells calaixos, més properes i amenaçadores que mai. George actua, simula que explora el seu propi cos com acostumava a fer anys enrere, en aquell mateix habitacle, en el qual el pes del càstig i del pecat estaven inevitablement presents. Rodejat de nou per música que sembla sortir d’una pel·lícula de Corman, transforma el ritual íntim en una paròdia angoixant de si mateix compartida amb l’espectador. George també retroba, en aquell viatge inesperat, els seus antics amics, i inclou els seus testimonis en una cinta que, com moltes altres, flueix entre la nostàlgia i l’autocrítica de les experiències personals, les oportunitats perdudes, la visió del que és irrecuperable.