MACBA 1996-1998

Francisco Ruiz Infante. Abril 1998

  • Los Lobos
    "Aquells animals ferotges dels contes infantils no van morir (també això era mentida). Ningú et guiarà en aquest viatge (també això era mentida)."

    Paràgrafs per a Los lobos:
    1. Fa temps que intento entrar als territoris turbulents de les pors infantils. Entrar en una visió al·lucinada de lo exterior (els objectes, les parets, les llums, les ombres, la gent...). Entrar en un estat d’observació en el qual no hi ha lleis: veure i escoltar sense lleis.
    2. A Los lobos, el passat, el present, el futur, el moviment, la immobilitat, la foscor, els premis, els càstigs, els pressentiments, l’ordre, el desordre, els dubtes...tot és intercanviable; tot se sobreposa per analitzar les possibles preses de l’exterior (els cadells, la velocitat dels temps, els sorolls estridents, els objectes, les parets, les llums, les ombres, la gent, els animals malalts...).
    3. Los lobos ha estat construïda com qui construeix un lloc. Allí he intentat entrar en un estat d’observació en el qual poder crear punts de mira per al tret: un rostre, un objecte quotidià, una matèria... són elements suficients per sentir l’estrany perill que neix en obrir alguns camins del subconscient.
    4. Hem entrat en la societat del zapping continuat. Tot va de pressa i tots volem que vagi encara més ràpid. Els cossos se sobreposen per canviar el decorat. És suficient amb pitjar un botó: tancar els ulls.
    5. Hem entrat en una època de braços intercanviables: ¡Aixecà un braç o aixeca l’altre! Res és massa important. Menja, beu, riu, relacionat per sentir que ets alguna cosa. Entrar, passar diferents portes; anar cremant pantalles; cremant etapes d’aquest videojoc en forma d’espiral sense respiracions tranquil·les. Si acceptes el joc, tal vegada sigui massa tard.
    6. Entrar als territoris turbulents de les pors infantils és un viatge regressiu d’anàlisi interna. Allí tots hem habitat; allí també s’amaguen llavors estranyes carregades d’inquietants pulsions.
    7. Gairebé tinc temps d’apagar la finestra en agitar-me. Les meves màquines en la foscor. Sols quan hi ha una gran tempesta, apago tremolós el disc dur. Quan un nou sol (no importa que sigui veritable o fals) apareix a l’horitzó, l’habitació torna a ser regnada per la tranquil·litzant remor dels ventiladors.
    8. La lluna plena de noves i velles bombes il·lumina deambular per les arts i les vides. Jo també soc un llop en mirar aquella lluna fascinant. En aquest safari cruel he vist que l’aigua adherida a la pell (suor, llàgrimes, boira de l’aire, escopinades pròpies i alienes...) ens converteix en perfectes dianes per a la l’electrocució. Fa temps que un dens fum anuncia el gran incendi: l’incendi en els quioscos de la premsa diària.
    9. Algú, en els darrers visionats que he proposat del treball encara sense acabar, va veure aquest vídeo com una crònica d’actualitat (l’actualitat tan intemporal com totes les altres actualitats passades); va veure que el terror nerviós que emana d’ella li era familiar. Vaig sentir una estranya contradicció interna en sentir les seves paraules. Totes les seves preguntes anaven dirigides a la possible inutilitat d’obrir les caixes de Pandora (...).
    10. Voldria que a Los lobos pogués veure’s el retrat d’un animal salvatge que mossega, devora i es devora. Un salvatge particular que ha perdut la seva part noble, per desenvolupar simplement i amb totes les armes de la intel·ligència la seva part més cruel. (Evidentment, no pot dir que és el que travessa la pantalla.)
    11. En aquests darrers temps, he après a jugar a l’autosuficiència de campanya (temps de guerra). Aprendre a fer imatges, a muntar imatges, a fer sons; sons xisclants i estridents. Totes les destruccions d’avui en dia són espectacles dolby sound; el so d’aquest vídeo haurà de ser escoltat a la màxima potència.
    12. Estructura per a un personatge múltiple (qüestions al voltant a una visió del món irremeiablement esquizofrènica). -He volgut que la forma (tot i la seva fragmentació) es recolzi en un recurs clàssic de la narrativa: dos personatges intercanvien informacions; un d’ells guia a l’altre en el coneixement d’algunes realitats. - En un intent d’ordenar el vídeo en territoris dels subconscient, ben aviat em vaig decidir a acceptar el fet que els dos personatges principals fossin múltiples. Amb aquestes armes, fou fàcil visitar països d’ubiqüitat, de possessió, de desdoblament...; aquí la pregunta del “qui és qui” perd el seu sentit. Més de vint veus diferents construeixen les línies del retrat d’aquests dos personatges: veus adultes, infantils, masculines, femenines, animals... que parlen en diferents llengües per crear estats de confusió; per iniciar un camí que es construeix en terrenys secrets). Sé que això farà que l’espectador gairebé no pugui diferenciar els personatges; gairebé pugui comprendre l’ús al test del “jo” o el “tu”. ¿Qui és el “jo” de la veu seductora i inquietant? Qui és el “tu” que ha de suportar sempre el to imperatiu? (Potser la pregunta al voltant del “qui és qui” comenci a perdre sentit en aquests temps que ens toca viure. Les jaquetes son reversibles; les màscares es regalen a l’escola). -No he volgut que aquest treball (entre la remor i el crit) es presentarà a mode de discurs directe, la seducció de la mentida ha estat el motor i fre per a complicar les coses. Entrar en la construcció d’un món fals de trampes ha fet que tot s’embrolli (les referències... els dobles, triples sentits...). El fals guia (diria jo) ens anirà obrint les portes; ens anirà empenyent cap a l’interior de l’obra perquè intentem discernir què és el que hi ha al final dels túnels que ens proposa; ens anirà oferint la possibilitat de transformar-nos en guies d’un món en forma de videojoc en el qual per travessar etapes és necessari avançar, cremar tots els poblats; matxucar, oblidar ...guanyar.
    13. Veure aquest vídeo no serà una tasca fàcil. Mai he pretès que el meu treball fos un punt de trobada per a la festa, però a Los lobos he intentat fer que la crueltat cap a l’espectador fos quasi física. Per a això, he estat obligat a firmar un pacte amb la violència. Aquesta violència, dins de la narració de l’obra, apareix a vegades de manera irracional i gratuïta, intentant fer visible una gran fascinació incòmoda per ella.
    14. No he estat capaç d’apropar-me a aquesta extrema crueltat que les realitats ens ofereixen. Els esdeveniments que vivim dia a dia; de prop (les relacions amb els altres, la multiplicació de mirades policíaques, els desigs de dominació a penes reprimits...) o de lluny (el constant bombardeig de les "ficcions terriblement reals" que ens mostra el telenotícies). Sé, després d’aquest viatge, que no he aconseguit caçar totes les preses que m’he proposat en un principi; sens dubte el seu inquietant olor a suor m’és familiar. Espero que sigui familiar a d’altres per a crear un terreny de diàleg.

    Francisco Ruiz de Infante, octubre 1995.