MACBA 1996-1998

Media Digest. Maig 1997

  • Des de la invenció dels suports d’enregistrament de vídeo, moltes de les pràctiques associades al seu ús han anat íntimament lligades a l’ús de material audiovisual i a la simulació de fenòmens propis d’entorns mediàtics per reprocessar informació i procediments i obrir així les portes a noves vies d’interrelació amb els mass media. A la producció videogràfica independent, aquesta reorientació en relació amb la inèrcia mediàtica és una forma d’observació crítica del propi mitja, de la capacitat del vídeo per desenvolupar-se al marge del teixit industrial i televisiu i ubicar-se en un espai sense referents immediats. En aquest sentit, la capacitat de supervivència del vídeo depèn del seu potencial dessacralitzador, derivat de la seva condició a l’exili. La digestió mediàtica té a veure amb la necessitat de convertir en alimentari el que a priori s’havia concebut com quelcom destinat a seduir, des d’estructures monumentals, difícils d’obviar o contestar. Media Digest I és un programa de vídeos recopilats a partir de la idea de digestió mediàtica que agrupa treballs relacionats amb l’ús de materials i procediments individuals induïts des de la televisió i el cinema. El programa vol mostrar un espectre ampli de punts de vista, històrics i contemporanis, des dels quals és possible recuperar la informació audiovisual i els mecanismes que l’articulen i des d’on s’extrauen les directrius que permeten alterar els codis preestablerts.

    Nam June Paik i Jud Jalkut, Videotape Study #3. EUA, 1967-1969. 4’
    A la dècada dels seixanta, els intents originals d’observació crítica de la televisió van estar condicionats pel desenvolupament dels primers formats d’enregistrament. En aquest context situem aquesta peça històrica de Nam June Paik, que és un document sobre la relació de retroalimentació vídeo-televisió i els mecanismes que té aquesta darrera de filtrat i pixelat de la informació.

    Dara Birnbaum, Technology Transformation: Wonder Woman. EUA, 1978-1979. 7’
    Un cop la tecnologia va haver creat els primers estàndards d’enregistrament, el vídeo va assolir un nivell de facilitat en la manipulació que li permetia desenvolupar-se com un mecanisme reflector de retorn de les icones mediàtiques alterades, de contrast entre l’objecte simulat i la projecció sinistra i fosca de l’original. Explorant aquest desenvolupament, Dara Birnbaum realitza a finals de la dècada dels setanta una peça clàssica, Technology Transformation: Wonder Woman, una intensa reconsideració del paper de la dona a la televisió de l’època, a partir de l’ús de fragments de la sèrie televisiva Wonder Woman.

    Klaus von Bruch, Das Duracell Band. Alemanya, 1980. 10’
    Prenent com a referent immediat la imatge corporativa, Klaus von Bruch radicalitza els esquemes bàsics de persuasió mediàtica. A Das Duracell Band, Von Bruch fa servir el vídeo com a mecanisme percutor, de repetició de la imatge publicitària, un loop encadenat solament interromput per breus fragments de documentals de guerra.

    Rafael Montáñez Ortiz, The Kiss. EUA, 1991. 6’
    Formalment proper a Von Bruch, Rafael Montáñez Ortiz crea, a The Kiss, una atmosfera hipnòtica, quasi musical, des d’una breu seqüència cinematogràfica dels anys cinquanta perllongada en forma de breus loops que retarden el desenllaç final de l’acció i allarguen, per tant, la seva durada original.

    Matthias Müller, Home Stories. Alemanya, 1990. 6’
    A Home Stories, probablement la peça més coneguda de Matthias Müller, l’autor se serveix de seqüències paral·leles (amb un mateix motiu principal) protagonitzades per actrius de pel·lícules clàssiques de Hollywood per parodiar l’atmosfera obsessiva del thriller.

    Ron Rochelau, Dance of Death. EUA, 1994. 4’
    També a partir de l’ús d’extractes relacionats temàticament, Ron Rochelau reflexiona sobre el tractament associat a la paradoxa de la violència, la manipulació mediàtica i el caràcter festiu que se li atorga.

    Nora Ligorano i Marshall Reese, The Bible Belt. EUA, 1994. 5’
    En el terreny de la simulació dels gèneres televisius situem The Bible Belt, un anunci publicitari destinat a la venda del "Bible Belt", un cinturó que inclou una petita Bíblia portàtil. The Bible Belt forma part del projecte global del mateix títol, que planteja la integració de la religió en l’espectacle mediàtic.

    Fernando Larraz, Sergio Brito i Juan F. Alemán, CAAMI. Espanya, 1995. 3’
    CAAMI posa en relació el món hermètic de la cultura amb el consum televisiu, el caràcter sagrat de l’espai museístic i la telebotiga, en un vídeo publirreportatge sobre el Centre Atlàntic d’Art Modern Inflable, que es una paròdia de la indústria cultural i el gènere televisiu.

    Craig Baldwin, Tribulation 1999: Alien Anomalies Under America. EUA, 1994. 55’
    Per cloure aquest Media Digest I, presentem una cinta fonamental en la producció videogràfica independent dels Estats Units dels darrers anys. Parla de la paranoia americana, els temors col·lectius i la seva justificació mediàtica a través d’un documental fictici sobre la hipotètica invasió extraterrestre de Sud-amèrica.