2003 / 2005 / 2006 / 2009 - TransArab

 

>TransArab és un projecte d’investigació que neix dins el context més ampli dels Arxius de l’Observatori i que en conseqüència hi comparteix la seva principal intenció: facilitar una crítica de la cultura i de la societat contemporànies fent servir diverses estratègies com ara el videoart, el documental independent i l’arqueologia dels mass media. La urgència i la universalitat d’una bona part dels temes tractats, així com la llibertat formal i conceptual des de la qual s’aborden, ha convertit aquest projecte en un dels nuclis de reflexió i debat més significatius dins els Arxius de l’Observatori.

>TransArab pretén mostrar la riquesa i la complexitat de les reflexions que s’estan fent des de i sobre els països de cultura àrab i islàmica a través d’un mitjà híbrid i de producció autònoma com el vídeo, fora de les grans produccions comercials o institucionals, un mitjà que per natura es troba molt més lligat als microcosmos socials, comunitaris o subjectius que a la visió “satèl·lit” i al “fastfood audiovisual”.

L’hiperdesenvolupament de la tecnologia audiovisual de consum ha comportat una nova i exponencial banalitat de la imatge, una saturació d’estímuls visuals dirigits i un vel espectacular cap a unes altres realitats. Però també ha fet possible l’accés al vídeo com a instrument gairebé quotidià de reflexió de les realitats que vivim o somiem, convertint-lo d’aquesta manera en un mitjà autònom de creació d’imaginaris propis, facilitant l’aparició d’un discurs visual independent i, en conseqüència, l’accés i la difusió en rizoma de visions no clòniques.

La voluntat d’aquest cicle, doncs, no és la de proposar una visió panoràmica de la videocreació als països àrabs i islàmics, ni la de reclamar la voluntat de cap representació. En l’entrevista “A l’ombra d’Occident”, Edward Said il·luminava l’aspecte sinistre de “la representació, o més particularment l’acte de representar (i per tant reduir) els altres, [que] gairebé sempre comporta algun tipus de violència sobre allò representat, així com un contrast entre la violència de l’acte de representar alguna cosa i la calma exterior de la representació en si mateixa. Tant hi fa si l’anomenem imatge espectacular o exòtica o representació acadèmica; sempre hi ha aquest contrast paradoxal entre la superfície, que sembla estar sota control, i el procés que el produeix, que normalment sempre comporta un grau o un altre de violència, descontextualització, miniaturització, etc. L’acció o procés de representació implica control, implica acumulació, implica confinament, implica un nivell o un altre d’alienació i confusió.” (1)

Els treballs que presentem aquí, així com el propi cicle en conjunt, responen a una noció de “talls de realitat”(2), en el sentit de visions subjectives, que se saben parcials i que no exclouen la contradicció, ni el conflicte; visions que reconeixen una forta tensió en la seva superfície i reclamen aquestes arestes de confusió o violència com a motius urgents de reflexió i coneixement.

Imatges i relats, realitats per si soles, realitats en rizoma: que s’entrellacen sense un centre, ni un significat tancat. I que per aquesta raó fan aflorar no un dualisme cultural en oposició, sinó una xarxa de connexions subterrànies. El vell paper catalitzador i simbòlic que, en l’antic colonialisme, exercia la metròpoli, l’exerceixen des de mitjans del segle passat els mass media i la indústria de l’entreteniment: el cinema de consum i més contemporàniament els videojocs. Aquests mitjans no sols comporten l’homogeneïtzació de certs nivells de consciència, construint una “realitat-notícia” que anestesia el sentit crític, sinó que construeixen un imaginari –propi i de l’altre–; un imaginari monumental, homogeni i excloent. Una representació espectacular que “transforma el món en meres imatges i les meres imatges en éssers reals”.(3) Per això la importància, no només social sinó també personal, de construir imaginaris propis, atès que és la realitat mateixa la que està en joc.

Els vídeos que s’hi presenten entrellacen el real amb l’oníric, el comunitari i el personal, els altres amb nosaltres, més enllà dels suposats límits: visions fràgils, efímeres o polifòniques… Seguint aquesta lògica, incloem autors de diverses procedències: els que produeixen al seu propi país, els que es troben en l’emigració europea o americana… i aquells que procedint d’altres contextos i països han decidit –com a opció vital o crítica– submergir-se en aquesta altra cultura o dialogar-hi.

Creiem que aquesta disparitat de situacions pot aportar una major riquesa a aquesta reflexió i ajudar, d’una banda, a entendre millor la complexitat de tensions que hi ha en joc i, d’una altra, a establir claus d’aproximació més obertes. El títol de >TransArab respon a aquesta dificultat d’agrupar realitats sota un mateix nom i indica no un territori i una cultura tancades, suposant que això sigui possible, sinó més aviat un flux, un corrent d’interrelacions i referències creuades extremadament complexes, en què l’element islàmic –en el seu vessant religiós o bé en les seves derivacions culturals, antropològiques i històriques– ocupa un lloc comú.

Un tret compartit: utilitzar el vídeo com a eina d’anàlisi, de crítica a les realitats silenciades d’una contemporaneïtat especialment conflictiva, però també d’introspecció i exploració de la intimitat. Treballs que es mouen lliurement entre els diferents gèneres: videoart, assaig, documental independent… per pensar i sentir les relacions entre individu i comunitat, les qüestions de gènere, l’etnocentrisme, el neocolonialisme, els fenòmens de migració, l’hostilitat mediàtica… des de bases específiques, pròpies, aportant elements comuns, però també una “alteritat” imprescindible per a l’autocrítica cada cop més necessària de l’anomenat imaginari “occidental”.

Pel que fa a la programació, presentem 7 petites sales temàtiques amb projeccions en bucle, que romandran durant tot el període d’exposició. D’aquesta manera, el format s’assembla significativament més a un arxiu o a una mediateca que a un cicle de projeccions convencional.

Esperem que això en faciliti molt més la consulta, possibiliti la revisió de treballs i permeti sobretot que el/la visitant pugui entrellaçar un recorregut personal. Els 35 vídeos inclosos són una selecció dels més de 200 treballs que, sota l’entrada >TransArab, hem compilat als Arxius de l’Observatori - OVNI. Estan agrupats en 7 temes: Visions de la quotidianitat, Migracions i fronteres, Gènere i transgènere, Misticisme, Alter Islam, Colonialismes i Visions experimentals.

Per raons òbvies de necessitat d’acotar aquesta programació, queden fora d’aquesta edició de >TransArab treballs, autors i temes de màxim interès, com ara l’Afganistan, el Líban i Palestina, temes que esperem tenir l’oportunitat d’incloure en futures programacions o en el fons de la Mediateca de la Casa Àrab.

Dins de cada apartat temàtic, els vídeos han estat seleccionats no pel seu grau de representativitat i d’interès formal o conceptual, sinó pel flux, el recorregut, el diàleg de reflexions i llenguatges que es crea entre ells; les disparitats que apunten, les llacunes o l’enriquiment que s’aporten mútuament. A Visions de la quotidianitat, en particular, es reflecteix com el llenguatge del vídeo en bona part d’aquests països respon afortunadament més al profund arrelament a la seva cultura, que a les tendències globals. Això s’aprecia tant en la referència a la gran tradició literària escrita, com a l’oral. Passa el mateix pel que fa a la música, el trànsit, els rituals, la religió popular, la poesia mística, tots ells presents en la vida diària però no pas “flokloritzats” o institucionalitzats, i per tant desactivats, desarmats, sinó amb la força que els dóna el fet de ser un mitjà popular de participació i coneixement, d’interiorització i èxtasi.

També és en el món quotidià, en l’àmbit de la cultura popular, on trobem la riquesa d’una cultura, les claus per entendre la seva relació amb els temes més significatius: la relació amb la mort, amb la memòria personal o l’oblit, la família i la comunitat, com a Boujad, A Nest in the Heat de Hakim Belabbes, Cadre de Wahid El Moutanna o Tilawin de Nora Bouhjar.

En uns altres, aquesta mateixa cultura popular assisteix pacient a la pròpia desaparició (Marenostrum d’Ethem Ozguven) o a la conversió en un món insòlit i sinistre (Tunnel Trade de Saeed Taji Farouky). A Migracions i fronteres, hi veiem com les imatges que han construït un imaginari d’exclusió es converteixen en realitats, realitats que prenen d’una banda la forma de la por: murs, naufragi, mort; i d’una altra la progressiva implementació d’una societat de control, la propagació de la ignorància de l’altre i de nosaltres mateixos. L’aparent facilitat dels uns per poder creuar aquestes barreres colossals, en contrast amb la impossibilitat dels altres, produeix un miratge que impedeix veure que un mur sempre empresona les dues bandes.

Algunes cintes d’aquesta programació opten per aproximacions àmplies: On Translation: Miedo/Jauf d’Antoni Muntadas és un complex encadenament de veus, una polifonia, sobre la por a tots dos costats de l’estret de Gibraltar. Unes altres com La Forêt, del col·lectiu Frontera Sur, cedeixen plenament el discurs a les víctimes d’aquesta violència. A Sólo valiente d’Àlex Muñoz o a Distancias de Pilar Monsell, mitjançant estratègies discursives molt diferents, s’endinsen en el caràcter personal i íntim d’aquesta experiència, la de cremar, la de travessar cap a un altre món.

A Gènere i transgènere, s’hi aborden alguns dels temes mediàticament més conflictius pel que fa als països de cultura islàmica: la situació de la dona, les relacions amb l’home i les formes de sexualitat. Aquesta tensió cultural té a hores d’ara un llarg recorregut històric il·lustrat perfectament per l’orientalisme, tant el pictòric, com el literari i l’acadèmic. La necessitat no sols de crear un “altre” sinó també de catalogar-lo i de jutjar-lo com a contrapunt de la realitat pròpia va trobar en la sexualitat i en les relacions de gènere un lloc perfecte per a la batalla d’imaginaris. Així, primer enfront d’un Occident de sexualitat reglamentada i puritana, es va projectar un Orient d’homes lascius i dones libidinoses, que gairebé sempre apareixien seminues; i després, davant d’un Occident que va alliberar la seva sexualitat i les seves relacions de gènere, va aparèixer amb insistència hipnòtica la imatge d’una dona islàmica reclosa i inaccessible.

El grau de visibilitat o representació del cos de la dona s’ha convertit en el parament clau per mesurar-ne el grau de llibertat. No semblen importar gens totes les realitats que transgredeixin aquest model, globalitzat actualment pels mass media; el discurs sobre això és únic i unívoc. Queden lluny totes les consideracions que apunten cap a la pervivència i la mutació de les formes de masclisme en ambdues societats, o que considerin que hi ha diverses estratègies d’alliberament i diverses llibertats.

Òbviament, aquest és un tema de gran extensió, matisos i complexitat. En aquesta programació se n’aborden sols alguns aspectes, però es fa a través de tres treballs de gran profunditat i contrast. El Batalett. Femmes de la Médina de Dalila Ennadre és un magnífic treball que aconsegueix apropar-nos a l’univers personal d’un grup de dones a la medina de Casablanca. Les seves tragèdies i esperances, en un entorn de limitacions, no aconsegueixen manllevar ni una engruna de la seva llibertat ni de la seva celebració de la vida. Majnounak de Akram Zaatari s’endinsa amb cruesa en l’imaginari masclista, donant algunes claus per entendre la pobresa d’aquest món i l’aïllament que se’n deriva. Finalment, A Jihad for Love de Parvez Sharma és un treball extens i laboriós que a través de diverses històries personals planteja les vicissituds de l’experiència homosexual en països i cultures molt distants.

A Misticisme, s’hi presenten un seguit de cintes que s’endinsen en l’experiència interior de l’islam: els trànsits entre la infantesa i la vellesa, la vida i la mort a Whispers de Hakim Belabbes o la introspecció en la font de la consciència i la vida a Last Night Dhikr d’Abu Ali.

Al segle XIV, el poeta persa Mahmud Shabistari va exemplificar la tensió entre els aspectes exotèrics i esotèrics de l’islam amb la metàfora de la closca d’ametlla i el seu fruit, en què la primera representa la Llei religiosa i la segona la consciència d’Al·là. Mentre el fruit no és madur, la closca és la seva protecció; sense ella es faria malbé. Però quan el fruit és madur, aleshores es desprèn de la closca. Així, Mast Qalandar de Till Passow s’allunya de la superfície formalista de tota religió per presentar-nos-en les derives més heterodoxes: les hibridacions amb el desconegut i la profunda devoció. El viatge iniciàtic s’evoca a La Caravanne de Mé Aïsha de Dalila Ennadre. I finalment, The City of Saba de DJ Kadagian i Seffa (Fes. Inner City) d’Abu Ali trenquen un tòpic pel que fa a l’escapisme polític o social de l’experiència mística per desenvolupar una crítica profunda dels mecanismes de poder i de l’imaginari occidental dominant.

Sota el nom d’Alter Islam hem reunit tres obres molt dispars i allunyades, tant des del punt de cultural com geogràfic. Visions que ens mostren vivències, contextos i necessitats molt diverses, totes elles amb l’experiència comuna de l’islam. El seu sol testimoni és un al·legat contra el caràcter monolític amb què se sol ser representada o reduïda aquesta religió i aquesta cultura.

A l’Àfrica, Patchwork d’Oumy Ndour ens mostra el treball i el col·lectivisme dels muridin, una germandat islàmica al Senegal. Can Baz, The one who plays with his life d’Özay Sahin és un relat tendre i cru d’uns músics d’Istanbul i d’un nen del carrer que els acompanya. I New Muslim Cool de Jennifer Maytorena Taylor ens mostra en un context totalment divers la conversió a l’islam d’un cantant de rap porto-riqueny i la seva recerca sincera de l’equanimitat i la justícia social.

A Colonialisme, hem volgut contrastar quatre aproximacions, formalment molt diverses, amb la realitat històrica i contemporània d’aquest fenomen que tan alegrement es va voler donar per mort. Mostrar, també, com actualment el colonialisme perviu de diverses maneres: una, la perpetuació del silenci sobre les atrocitats del passat que es van justificar via humanisme i progrés o obertament en nom d’una suposada superioritat, com a Arrhash (Veneno) de Tarik El Idrissi o a Je vous ai compris de Sheikh el Gaib; una altra, els silencis i les versions comprensives que acaben per servir de base a la justificació contemporània de noves ocupacions, en nom de la defensa preventiva: Fallujah de Deep Dish TV; i, finalment, com la gran indústria cinematogràfica cultiva aquest colonialisme, tal com analitza detalladament Reel Bad Arabs. How Hollywood Vilifies a People de Jack Sahaeen.

Experimental és l’única d’aquestes programacions que no respon a una temàtica concreta sinó que proposa un recorregut molt contrastat a través de diverses obres; vídeos que utilitzen diferents estratègies visuals segons sigui el tema que tracten. Un recorregut que ens pot ajudar a entendre la ductilitat d’aquest mitjà i la riquesa de referents als quals pot recórrer en cada cas: del desmuntatge i deconstrucció mediàtica de Recycling [ri:’saiklin] d’Abdelaziz Taleb i Planet of the Arabs de Jackie Salloum, al videopoema de They Were Here (Enahoum Kanoo Honna) d’Ammar Al Beik, la paròdia política a través d’un fals publireportatge d’ATMC (Arab Terrorist Management Camp) de Dalia al Kury o el caràcter pròxim al videoassaig de Vue Aérienne de Bouchra Khalili i Festin de Mounir Fatmi; el retrat polític cru i distant d’ I, Soldier de Koken Ergun o el proper i personal de Phantom Beirut de Jalal Toufic o la contrapublicitat de Little Lake de Ethem Ozguven.

Un cas a part és potser July Trip de Waël Noureddine, un autor que sovint s’atribueix al documental d’assaig, però que omple els treballs de tensió: July Trip és un viatge al·lucinogen a Beirut i al sud del Líban i, sobretot, un viatge interior.

Toni Serra

OVNI - Arxius de l’Observatori de Vídeo no Identificat www.desorg.org

 

(1) Edward SAID. “In the Shadow of the West. An interview with Jonathan Crary and Phil Mariani”. A: Power Politics and Culture. Londres: Ed. Bloomsbury, 2004.

(2) Robert Anton WILSON. Derivem aquesta idea de “talls de realitat” dels “Reality Tunnels” de Robert Anton Wilson al vídeo Who is the Master who makes the Grass Green, d’Edgar Pera.

(3) Guy DEBORD. La societat de l’espectacle. València: Ed. Pre-Textos, 2003.

 

PROGRAMACIONS:

Sales temàtiques i programacions en ocasió de l'inauguració de la mediateca de la Casa Arabe de Madrid.

 

Sala 1 VISIONS DE LA QUOTIDIANITAT Durada: 2h

Boujad, A Nest in the Heat Hakim Belabbes, Marroc, 1992, 45’. VOSE

Boujad constitueix una mirada personal i angoixada als temes de la separació, la independència i el retorn. És la crònica del viatge que el director de la pel·lícula va fer des de la seva llar a Chicago a la seva ciutat natal, Boujad (Marroc), per visitar la família. L’exploració de les relacions familiars és conscient i en ocasions dolorosament honesta. Som testimonis dels moments més privats en companyia de la família. La pel·lícula de Belabbes explora de forma íntima els espais domèstics i els rituals religiosos de les relacions intrafamiliars, en especial quan contrasten amb la ruptura amb els valors tradicionals que un dels membres ha dut a terme.

Cadre Wahid El Moutanna, Marroc, 2005, 14’. VOSE

Un home planeja casar-se. En aquest punt comença tot. Una sèrie de fotos que en segueixen l’evolució (mort, separació, distància i naixement) en un marc fix, amb una veu en off masculina que ens explica les històries invisibles que hi ha darrere les fotos.

Tilawin Nora Bouhjar Marroc - Bèlgica, 2002, 11’. VOSE

“Tilawin està impel·lit per una necessitat, la d’anar a l’encontre d’una part de mi mateixa i renovar un vincle cultural. Arravatament que em va portar al Marroc, a un poble berber, a immiscir-me en la vida d’una família i entrar en el cercle íntim de les dones. Tilawin significa ‘dues dones’… dues noies joves… Aziza, Zahra, ballo al voltant seu. Avanço i retrocedeixo. Un dia de trobada, en què vaig voler comprendre qui era qui. Per un moment elles, per uns moments jo. Si jo fos un xic elles i elles un xic jo.”

Tunnel Trade Saeed Taji Farouky, Laila El-Haddad, Palestina, 2007, 21’. VOSE

Quan Israel es va retirar de la península del Sinaí el 1982, la ciutat de Rafah es va veure bruscament dividida, entre Egipte i Gaza, per un mur de metall i formigó immens. Algunes famílies es van trobar dividies per una frontera internacional de màxima seguretat, tot i que en bona part dels casos menys de 100 metres els separaven les cases. Aleshores, ben aviat famílies influents van traslladar els seus negocis sota terra, a través de desenes de túnels secrets excavats per sota la tanca israeliana. A través dels túnels de Rafah, s’hi mou de tot: de cigarretes a drogues, diner o persones. És una empresa enorme, en què es guanya cinc vegades el sou mitjà de Gaza. És un negoci familiar que passa de pares a fills i sempre –per raons de seguretat a més d’econòmiques– es manté dins la família.

Bizim Deniz/Marenostrum Ethem Ozguven, Turquia, 2008, 30’. VOSE

En aquest documental, el realitzador intenta captar la cultura en vies de desaparició dels pescadors dels petits pobles turcs que hi ha a la vora del Mediterrani. Aconsegueix reflectir l’ambient únic de la localitat mitjançant una combinació dinàmica d’imatges i música tradicional. De tant en tant permet que els pescadors es dirigeixin a la seva càmera imparcial i recordin amb nostàlgia les èpoques en què la pesca podia mantenir tota una família sense problemes. La pel·lícula posa de manifest un món en desaparició.

 

Sala 2 MIGRACIONS I FRONTERES Durada: 2h 40min

La Forêt Àlex Muñoz, Colectivo Frontera Sur Marroc - Espanya, 2005, 25’. VOSE

El bosc de Benyounes, “la fôret” com l’anomenaven els seus habitants, va ser l’última etapa d’un llarg viatge per a milers de persones provinents de l’Àfrica subsahariana. Molt a la vora de la tanca que separa Ceuta del Marroc, s’hi establien durant un temps indeterminat, abans d’intentar franquejar l’últim obstacle del seu camí cap a Europa. La frontera està tancada. Els migrants s’autoorganitzen en aquell petit territori i construeixen espais i xarxes de suport. El febrer de 2005 decideixen entre totes les comunitats gravar aquest vídeo per fer visible la seva situació. Hi denuncien la violació sistemàtica dels seus drets humans, l’absolut abandó que pateixen per part de les ONG, associacions i institucions defensores dels drets humans, hi reclamen la seva condició de ciutadans i exigeixen els seus drets com a éssers humans.

On Translation: Miedo/Jauf Antoni Muntadas, Marroc -Espanya, 2007, 52’. VOSE

“On Translation: Miedo/Jauf és un projecte sobre l’experiència i la interpretació de la por i les seves complexitats a tots dos costats de l’Estret. No és una obra sobre l’emigració/immigració d’Àfrica/Europa. Ni sobre la religió ni sobre el terrorisme. Dues realitats diverses dividides no només per un mar, sinó per tanques frontereres i límits a totes dues bandes. La recerca del nord amb els seus paradisos creats i per a molts no trobats, la por com a emoció/sensació inserida en aquesta decisió de la travessia. La construcció del sud com a ficció/realitat connectada a fenòmens del desconegut, de l’exòtic i el diferent.”

Sólo valiente Àlex Muñoz, Marroc - Espanya, 2007, 60’. VOSE

El port de Tànger és un lloc de trànsit per on cada dia passen una quantitat considerable de viatgers i mercaderies en grans camions cap a tota Europa. Per aquesta raó, al port, hi viuen una munió de nens i adults que esperen l’oportunitat d’amagar-se a la part de sota d’un d’aquests camions i aconseguir, d’aquesta manera, creuar la frontera Schengen. Gairebé tots tenen casa i família. No són “sense sostre”. Els tangerins hi passen un temps i tornen a casa a recuperar forces fins al següent intent. Els que vénen de lluny s’instal·len entre els contenidors o en algun racó més o menys discret del port. Abdelghani és un d’aquests menors d’edat que han decidit deixar la família al sud del Marroc per intentar fer la travessia cap a Espanya.

Distancias, Pilar Monsell, Marroc -Espanya, 2008, 28’. VOSE

Alguna cosa va passar a la frontera entre Espanya i el Marroc la tardor del 2005. Alguna cosa que continua passant avui en altres llocs i d’altres maneres. Centenars de migrants subsharians travessen amb precàries escales una frontera europea. Armes, pilotes de goma, mort. Milers de deportacions al desert del Sàhara. Mort. La televisió espanyola emet les imatges d’una guerra accelerada. Cossos sense subjecte. Alguna cosa que vam veure. Tornant als llocs que envolten la frontera on tot va passar, hi trobem espais buits. Paisatges sense empremtes. I allò que hi roman, aquella tanca. Com crear una nova representació que defugi la sobresaturació d’imatges del migrant com a víctima? Algú més s’havia plantejat ja la mateixa pregunta. Un grup de refugiats congolesos està bloquejat al Marroc esperant arribar a Europa. Han creat una obra de teatre sobre la seva pròpia experiència migratòria. A la mateixa habitació on viuen cada dia, el teatre emergeix com a autorepresentació de cadascun dels passos fets en el camí. Però aquesta no és una obra acabada. No hi ha públic, tampoc escenari. Tan sols una peça que espera ser completada.

Straight Stories Part 2: Anya, Bouchra Khalili , Turquia - França, 2008, 12’. VOSE

Anya exposa una doble trajectòria. D’una banda, una exploració de la frontera imaginària que forma el Bòsfor, i d’una altra, el discurs fora de camp d’una jove iraquiana a l’espera d’un visat per a Austràlia des de fa 12 anys. Una espera feta d’esperança, decepcions i perseverança obligada.

 

Sala 3 GÈNERE I TRANSGÈNERE Durada: 2h 40min

El Batalett. Femmes de la Médina, Dalila Ennadre, Marroc - França, 2002, 60’. VOSE

Dins les parets dels seus apartaments a l’antiga medina de Casablanca, una comunitat de dones marroquines cuinen, netegen, tenen cura les seves famílies i s’ajuden entre elles. Amb les mans a la massa, al sabó mentre renten roba, mentre fan les tasques de la casa, al mercat, a l’“hammam”, entre somriures i llàgrimes (“Som mestresses de casa, res més… El nostre esport? Netejar la casa!”), aquestes dones valentes, orgulloses del seu paper, parlen lúcidament, però sense autocompassió, sobre les seves vides. Mostren una vitalitat, una curiositat per la vida i una solidaritat sorprenents. Potser aquestes mestresses de casa orgulloses de les seves llars no saben llegir, però saben exactament què podria millorar les seves vides: la igualtat de drets entre homes i dones, un futur millor per als seus fills, perquè no hagin d’emigrar amb l’objectiu de mantenir les seves famílies. Les vides quotidianes d’aquestes heroïnes (“batalett”) irradien esperança, s’hi percep la possibilitat de canvi.

Majnounak (Crazy of You), Akram Zaatari, Líban, 1997, 26’. VOSE

Als barris industrials de Beirut, tres homes parlen sobre les seves relacions sexuals: principi, desenvolupament i final, sense amagar res. El vídeo explora l’ideal “masculí” que els atreu i que comparteixen amb la majoria de nois de la seva edat. El culte al cos, les cançons i el llenguatge sexual verbal i no verbal són els elements que n’articulen les fantasies. Les històries que ens expliquen comencen amb la seducció i acaben quan han cardat. Aquesta és la imatge que volen projectar davant la càmera, la del tipus “valent i seductor”. En aquest context, el desig és una mercaderia i les relacions sentimentals sempre duen al fracàs.

A Jihad for Love, Parvez Sharma, La Índia, 2007, 80’. VOSE

Catorze segles després de la revelació del sagrat Alcorà al Profeta Mahoma (la pau sigui amb ell), avui l’islam és la segona religió mundial i la que creix més de pressa. El cineasta homosexual Parve Sharma recorre els múltiples mons d’aquesta fe dinàmica per fer aflorar les històries dels seus narradors més inesperats: musulmans gays i lesbianes. Rodat durant gairebé sis anys, en dotze països i nou idiomes, A Jihad for Love sorgeix del cor de l’islam. Mirant més enllà d’un present hostil i devastat per la guerra, la pel·lícula vol recuperar el concepte islàmic més ampli de la gihad, que pot significar “lluita interna” o “esforç en el camí de Déu”. D’aquesta manera, la pel·lícula i els seus personatges excepcionals van més enllà del concepte limitat de “gihad” com a guerra santa.

 

Sala 4 MISTICISME Durada: 2h

Mast Qalandar, Till Passow, Pakistan - Alemanya, 2005, 30’. VOSE

Mast Qalanda (Èxtasi) és, abans que cap altra cosa, una mirada a l’heterodòxia i una celebració de la seva existència. Els qalandar són una germandat sufí de dervixos nòmades que es desplaçava antigament en un arc que travessa l’Àsia, des de Turquia fins al Pakistan i l’Índia. Es caracteritzen per una devoció mística extrema i per les seves actituds revolucionàries i antidogmàtiques dins l’islam. L’ús de l’haixix i el rebuig de l’alcohol. La llibertat en la submissió a l’Haqq: la Veritat, entesa no com a una cosa que estreny i defineix horitzons, sinó com a absència de límits. Una visió de la seva devoció per “l’estimat”, fins al trànsit i l’èxtasi, allí on la mort no és sols “tirar un vel”.

Last Night Dhikr, Abu Ali, Marroc, 2005, 7’

La recerca de l’aigua, el descens al pou del cor. Sobre un poema de Najmudin Kubra, poeta persa del segle XII.

The City of Saba, DJ Kadagian, Four Seasons, EUA, 2006. 10’. VOSE

Sobre un poema de Jalal ud din Rumi. Una crítica al poder des de la mística.

Seffar (Fes. Inner City), Abu Ali, Marroc, 2004, 14’. VOSE

Videosèrie: Fez. Ciutat interior. Silencis, oliveres al vent, contemplacions i laberints de somnis. Abdelfettah Seffar, un artesà que durant anys va viure a Londres i que va decidir tornar, ens parla de la seva visió de Fes, una ciutat velada, i reflexiona sobre Occident i els seus conflictes.

Whispers, Hakim Belabbes, Marroc - EUA, 1999, 15’

Whispers de Hakim Belabbes segueix la recerca obsessiva d’un home per la seva infància perduda a través dels carrerons foscos i els cementiris solitaris de Boujad, la ciutat natal marroquina del realitzador.

La Caravanne de Mé Aïsha, Dalila Ennadre, Marroc - França, 2002, 50’. VOSE

Aquest documental conta la vida d’una anciana, Aïcha Messaoud, originària de Mauritània, que va passar tota la vida al si d’una il·lustre família nòmada, la del xeic Ma-el-Aïnïne. Ara viu a Tata, un petit poble marroquí, al nord del Sàhara Occidental. La realitzadora parteix de la recerca de les empremtes de la memòria de la seva heroïna. D’etapa en etapa, a través de milers de quilòmetres pel desert, va trobant els descendents del xeic.

 

Sala 5 ALTER ISLAM Durada: 3h

Patchwork (Njakhass), Oumy Ndour Senegal, 2007, 26’. VOSE

El Baye Fall és una pràctica musulmana derivada del muridisme, una ordre sufí molt arrelada a la cultura senegalesa. A través de la història d’una família, el documental s’endinsa en les creences i l’estil de vida dels seguidors del Baye Fall.

Can Baz, the one who plays with his life, Özay Sahin, Turquia - Alemanya, 2004, 75’. VOSE

Una pel·lícula feta des del punt de vista d’un membre de l’Alevi Kirmac, a l’est d’Anatòlia, la filosofia religiosa del qual s’expressa amb l’afirmació “Allò que busques no ho busquis pas a La Meca ni a la Kaaba, ni ho busquis a Jerusalem, busca-ho al teu interior”. Murat i Ahmet Öztürk són dos germans que viuen a l’exili i drogoadictes a Istanbul-Beyoglu. La pel·lícula ens mostra les seves vides amb la seva colla i la seva música: Siya Siaybend; el seu amic Hasn Isik, un nen del carrer que esnifa cola; i la recerca que fan de la llibertat a través de mitjans equivocats. “Els teus camins blancs. / Els teus camins purs / s’han barrejat amb l’aigua del rierol de la muntanya. / El teu alè s’ha barrejat amb l’alè de Haydar. / Nascut mort en aquest segle. / Una part de nosaltres es perd en l’erosió. / Una part de nosaltres es crema a Hakkari (est d’Anatòlia). / Una part de nosaltres està esnifant cola a Beyoglu (Istanbul).” D’una cançó del grup Siya Siyabend.

New Muslim Cool, Jennifer Maytorena Taylor, EUA, 2009, 82’. VOSE

El cantant de rap porto-riqueny-nord-americà Hamza Pérez va deixar enrere la seva vida com a traficant de drogues fa 12 anys i va començar un nou camí com a jove musulmà. Ara s’ha traslladat a la part nord de Pittsburgh per muntar una nova comunitat religiosa, recuperar la família i portar el seu missatge de fe a altres joves a través de la seva música sense concessions com a component del duo de hip-hop M-Team. Quan l’FBI fa una batuda a la mesquita, Hamza s’ha d’enfrontar a les realitats del món de després de l’11-S i qüestionar-se a si mateix.

 

Sala 6 COLONIALISMES Durada: 2h

Fallujah, Deep Dish TV, Iraq - EUA, 2005, 30’. VOSE

Fallujah és una col·laboració entre cineastes iraquians i nord-americans. El novembre del 2004, EUA va llançar una gran ofensiva contra la ciutat de Fallujah, en va destruir més del 70 per cent i va obligar milers de ciutadans a abandonar les seves llars. Per encàrrec del moviment antiguerra CodePink, el cineasta iraquià Homodi Hasim va enviar un equip de realitzadors i periodistes a Fallujah per documentar la destrucció i la mort ocasionades per l’atac americà. Hasim també va entrevistar molts dels habitants que es van haver de desplaçar a camps de refugiats, als afores de Fallujah i Bagdad.

Arrhash (Veneno), Javier Rada, Tarik El Idrissi, Marroc - Espanya, 2008, 43’. VOSE

Entre 1923 i 1927, l’exèrcit espanyol va utilitzar gas mostassa de forma massiva contra la població civil durant la guerra del Rif. Espanya es va convertir en un dels primers països a utilitzar aquests mètodes d’extermini i va aconseguir que el seu crim romangués en un oblit convenient. Vuitanta anys després, un jove rifeny, resident a Madrid, inicia una carrera contrarellotge per salvaguardar la memòria dels testimonis d’aquella guerra. El Govern espanyol no ha admès mai aquests crims. I les víctimes, molt ancianes, amenacen de morir sense haver explicat què va passar durant aquells anys d’asfíxia i mort.

Reel Bad Arabs. How Hollywood Vilifies a People, Jack Saheen, Educational Media Foundation (EMF), EUA, 2006. 50’. VOSE

Un estudi detallat i rigorós del material d’arxiu: la creació d’estereotips, l’imaginari de l’enemic mediàtic a través del cinema comercial dels EUA.

Je vous ai compris, Sheikh el Gaib, Algèria, 2006, 15’. VOSE

El 1958, el general De Gaulle va pronunciar, en una Algèria convulsa, tenyida de sang per la repressió i la tortura, el seu demagògic “Je vous ai compris”. Una lectura atenta dels documents audiovisuals de l’època (notícies i promocions governamentals) donen un nou i contrari sentit a la famosa frase. Je vous ai compris il·lumina aleshores el veritable significat de la tasca civilitzadora d’Occident, renovada avui en dia tan eufòricament.

 

Sala 7 EXPERIMENTAL Durada: 2h

Little Lake, Ethem Ozguven, Turquia, 2002, 5’

Amb el turisme modern, on és aquest “llac” anomenat Mediterrani?

Recycling [ri:’saiklin], Abdelaziz Taleb, Marroc - Alemanya, 2002, 4’. VOSE

Stefan Zweig va dir: “Solament allò individual introdueix la independència en el món i només per a ell…” 

They Were Here (Enahoum Kanoo Honna), Ammar Al Beik, Síria, 2000, 8’.

Reconciliant-se amb la fi de l’era industrial, un estudi elegant i compost amb eloqüència que reverbera amb vides viscudes, imatges que s’esvaeixen i relíquies de la retrospecció. Al Beik crea una peça ben traçada sobre un espai públic, contemplacions privades i una sensibilitat efímera.

Festin, Mounir Fatmi, Marroc - França, 2002, 8’.

Com poder escapar de la trampa? Com poder lluitar contra el monstre de la necessitat, que et fa perdre tota forma humana, aquest mono que et devora el clatell i et fa dependent, un presoner del consum, un esclau del paradís artificial? Totes aquestes qüestions s’extreuen dels llibres de William Burroughs.

Phantom Beirut: A Tribute to Ghassan Salhab, Jalal Toufic, Líban, 2002, 15’. VOSE

“Ell es començava a descordar la camisa quan l’habitació sobtadament es va enfosquir. ‘Què passa?’ Probablement Israel ha atacat la central elèctrica. Al Líban, la cosa nocturna no està reservada a la nit; fins i tot durant el dia, no apareix la nit cada vegada que tallen l’electricitat per racionament? Aquests talls d’electricitat m’han permès apreciar millor l’existència del meu amic insomne, l’escriptor Hassan Salva.”

ATMC (Arab Terrorist Management Camp), Dalia al Kury, Jordània, 2004, 9’. VOSE

Quan el terrorisme s’associa encara més amb els àrabs i l’islam, un campament de rehabilitació per a la prevenció del terror denominat Arab Terrorist Management Camp és concebut per ajudar possibles futurs terroristes àrabs a superar les seves tendències terroristes. La pel·lícula comença amb l’estil d’un documental, però aviat sembla més una propaganda, ironitzant sobre la capitalització del “terrorisme”.

I, Soldier, Köken Ergun, Turquia - Alemanya, 2005, 7’ 13’’. VOSE

La primera part d’una sèrie de vídeos sobre les cerimònies que organitza l’Estat per celebrar els dies nacionals de la República Turca. El cineasta Köken Ergun documenta els atributs nacionalistes d’aquestes cerimònies de masses des d’un punt de vista poc descriptiu, gairebé voyeurístic. I, Soldier es va rodar en la cerimònia del Dia Nacional de la Joventut i l’Esport, que va marcar el principi de la Guerra d’Independència Turca liderada per Mustafa Kemal Atatürk contra les forces aliades el 1919.

July Trip, Waël Noureddine, Líban - França, 2006, 35’. VOSE

Beirut, juliol del 2006. Els bombarders israelians cauen sobre la ciutat. Amb Beirut en flames, el realitzador emprèn un viatge a través del seu país natal. July Trip és més un assaig que un documental. Utilitza dues tècniques complementàries –cinema de 16mm i HDV– per qüestionar els fonaments del gènere documental. L’ull de les càmeres travessa un país en estat de terror i documenta els efectes immediats de la guerra quan impacta en la població civil.

Planet of the arabs, Jackie Salloum, EUA, 2003, 9’. VOSE

Un treball experimental que mostra com les representacions de Hollywood envileixen i deshumanitzen els àrabs i els islàmics. Un “preview” de la pel·lícula de Hollywood portada al seu extrem final, fent servir un metratge de pel·lícules i programes de televisió. Vue Aérienne Bouchra Khalili Marroc/Espanya, 2006, 10’. VOSE. Sobrevolant una megalòpoli, unes veus parlen sobre cinema.