Notes per al guió (Novembre 2020)
Gabriel Villota Toyos
"Tanca els ulls i observa el que veus"
Najm ud din Kubra. [Pèrsia SXII]
Escena 1. INTRODUCCIÓ.
La primavera passada, ara fa un any i mig, ens vam escriure breument amb Toni Serra per darrera vegada.
Ens coneixíem de fèia temps: havíem coincidit en innombrables ocasions, sobretot durant la primera meitat dels noranta, compartint les trinxeres del videoart: i és que Toni va ser un artista de vídeo, editor de la revista De Calor, impulsor del col·lectiu La 12 visual i codirector de la Mostra OVNI… entre moltes altres coses: però sobretot va ser un ésser de llum, inspirat, tocat per la gràcia.
Feia anys que no ens vèiem, però havíem reprès la nostra relació a distància, a través del Messenger. A mi m'havien fascinat els seus últims vídeos, impregnats de la mística sufí, els enllaços dels quals solia fer-me arribar; jo, li corresponia enviat-li els meus llibres de poemes i dibuixos.
En un d'aquells intercanvis em va dir que uns amics li havien baixat un dels meus llibres fins al Magreb, i que li havia agradat veure els meus dibuixos d'arbres, perquè ell sempre començava el taller invisible demanant als participants que dibuixessin un arbre. Dibuixar-los de memòria, diríem nosaltres; de “cor”, en diríen en anglès. Perquè per “veure-hi” no cal “mirar” amb els ulls; amb el cor n'hi ha prou… (“Tanca els ulls i observa el que veus”, va escriure el filòsof i místic persa Najm ud din Kubra).
En el nostre darrer intercanvi de missatges, cap a la primavera del 2019, em va explicar que era a l'Iran, fent el seu treball de camp per filmar la que sería la seva nova peça, fruit de la beca Multivers. Em va enviar unes fotos poderoses, i em va parlar del seu estar immers en “un món de visions”, dins el qual, justament, ell estava “demanant veure-hi”, i “seguint la llum”: i prou bé que ara sabem que el seu desig li va ser concedit…
El que hi ha a continuació és una modesta crònica del seu viatge cap a aquella llum, a través d'un recorregut pels seus propis vídeos (etimologia de vídeo = jo veig) i les seves pròpies paraules, recollides aquí i allà, entre textos publicats i entrevistes concedides.
En aquest programa, seguint algunes de les idees mestres desenvolupades al seu text seminal “Obrir la visió” (2016), intentaré organitzar un recorregut a través d'algunes imatges, imatges poderoses, manllevades dels seus treballs audiovisuals, i que he ordenat aquí en una sèrie de blocs temàtics que recullen algunes de les preocupacions estètiques i vitals principals de l'autor.
I és que podríem seguir l'itinerari de la vida de Toni en paral·lel a l'evolució de la seva obra artística, i veure-les totes dues com a part d'un viatge iniciàtic, en què cada etapa transcorreguda hauria de portar inexorablement a la següent fins a arribar finalment al “camí de retorn”, que de forma visionària ell va intuir en donar nom a l'última trobada OVNI que va organitzar juntament amb la seva Sisterhood, a finals d'hivern del 2018. En la lectura retrospectiva, tot cobra un sentit poderós…
Escena 2. LA IMATGE COM A VEL.
Toni Serra solia fer servir la imatge del “vel” per explicar la impossibilitat de “veure-hi” en una societat com la contemporània, que precisament es va constituint de manera exponencial mitjançant milers, milions d'imatges que ens envolten, totalment, des tota mena de pantalles i dispositius. Aquest caràcter propi de la “iconosfera” en què vivim, producte de l' ”espectacle” en termes de Debord, converteix, com ell diu, la nostra visió “en una mena de ceguesa”, consistent no només en aquesta impossibilitat de “veure-hi”, sinó també en el minvament de la nostra capacitat d'accedir a l'experiència directa del món, i a la substitució progressiva d'aquesta experiència per un altre tipus de pseudorealitats mediàtiques/mediatitzades que han colonitzat “les nostres realitats i els nostres somnis”.
Avui dia aquestes imatges ubiqües són les que constitueixen el Món, la Realitat, que, així, se'ns mostra com una convenció fruit del llenguatge i de la tecnologia desenvolupada en el seu marc: aquest és el vel que Toni ens diu que tenim davant.
Però el vel es pot trencar, esquerdar-se: a les cultures tradicionals això arriba a succeir assolint estats de trànsit, viatges que ens possibiliten processos de transformació, viatges iniciàtics, viatges de coneixement en què se succeiran molts vels de llum i d'ombra. Viatges com el realitzat pel místic Sri Ramana Maharshi, que en el recorregut de 70 km des de casa seva fins la muntanya d'Arunchala efectúa un veritable viatge còsmic, astral.
Seran moments de ruptura que ens permetran accedir a altres dimensions ocultes de la Realitat, i que en diferents ocasions van ser fruit de l'exploració tant a les programacions de les Mostres d'OVNI com a la pròpia obra d’en Toni. El vel és l'ocultació i també la condició de possibilitat per a què es produeixi la visió, i d’aquesta manera accedim a la bellesa i a la Realitat mateixa.
Escena 3. LA PEL·LÍCULA MASTER.
Així doncs, cal aprofitar les esquerdes que es produeixen a la capa externa de la Realitat, i aprendre a “veure-les”: l'accés és sempre obert, només cal aconseguir aturar allò que Toni anomenava “la pel·lícula màster”.
El treball audiovisual de Toni Serra va oscil·lar sempre entre la doble faceta de la recerca de la llum interior i la militància en la crítica als mass-media: i no precisament com una doble perspectiva contradictòria, sinó ben bé al contrari, des de l'aguda consciència de la seva profunda complementarietat. És per això que es tracta d’un corpus que ara se’ns mostra com un far privilegiat que il·lumina el panorama fosc de la imatge i el món contemporani.
Des de la consciència de viure atrapats en aquesta iconosfera contemporània, que és fruit de la “gran maquinària de producció audiovisual” que ens envolta, Toni denuncia com el conglomerat de corporacions privades i estatals, el mateix que al cap i a la fi forma el Poder al món capitalista, construeix ininterrompudament un imaginari en forma de “pel·lícula master” que se'ns ven com a “realitat”; és aquest el context en què ell adverteix de la transformació de la imatge en vel, una imatge que amaga més que mostra, i que en la suma amb altres imatges acaba generant aquesta pel·lícula master “que s'estén tot cobrint la totalitat de la visió ”, “com a instrument social de ceguesa”. Però si bé és cert que la “lògica de mercat” ha contribuït enormement a aquesta pel·lícula màster, mitjançant la proliferació exponencial de dispositius de captura, edició i difusió d'imatges, també ha permès que hi hagi un accés a les imatges no previst: per tant, possibilitaria una mena d'exercici de “esquinçament del vel”, o dit amb una terminologia diferent també usada per en Toni, de “hackejar la pel·lícula màster”. Aquesta seria, ni més ni menys, la tasca de l’audiovisual independent.
Escena 4. LA IMATGE ARXIPÈLAG.
Un cop oberta aquesta esquerda al vel, aturada la pel·lícula màster a través de l'exercici de pràctiques independents, podríem parlar d'un procés de “descolonització de la visió” que Toni identifica amb el sorgiment d'un “rizoma d'imaginaris diversos”, mitjançant els quals serà possible iniciar el procés d'“obrir la visió”: “recuperar la consciència de la seva capacitat transformadora i visionària, oracular i sanadora, tornar-la al cos i a l'esperit més enllà dels límits del que és òptic”.
Potser aquests imaginaris sorgits del rizoma serien els que ell ens convidava a imaginar com una mena d'arxipèlag d'imaginaris-illa, entre els quals poguéssim navegar, sabent sempre que, sota les aigües, ens sosté l'estructura oculta del rizoma, com a part del “món ocult d’ allò que és silenciós i invisible y del qual tot brolla”.
I és que tampoc cal oblidar que Serra va formar part de manera molt activa d'una generació d'artistes del vídeo sorgida al començament dels anys noranta que en altres llocs hem anomenat “esfera independent del vídeo”, i que es va caracteritzar per la seva lluita sostinguda per aconseguir un reconeixement de les arts visuals experimentals en el sistema de l'art espanyol, on havien estat sistemàticament defugides i fins i tot obliterades. De manera molt significativa, Serra va dedicar una bona part de les seves energies al treball en xarxa, col·laboratiu, horitzontal, en què era imprescindible assumir el treball d'artista de manera benjaminiana, és a dir, entès com a “productor”: des dels temps de la 12 Visual a mitjans dels anys noranta, fins a la fundació del col·lectiu OVNI a finals de la mateixa dècada, amb qui es va mantenir actiu desenvolupant el festival del mateix nom i altres nombrosos projectes fins a aquells mateixos dies, Toni Serra com molts altres companys de generació va idear programacions, va generar festivals, va distribuir obres, va escriure, va editar publicacions, i també va produir una bonica col·lecció d'obres en vídeo.
Escena 5. CAMÍ DE RETORN. FINAL
La brisa de l'alba té secrets per explicar-te. Encara no aneu a dormir
Has de demanar per allò que anheles. Encara no aneu a dormir
La gent va i ve a través de la porta, allà els dos mons es troben
La porta és rodona i és oberta. Encara no aneu a dormir.
“La brisa de l’ alba”, Rumi.
L'última mostra d'OVNI que Toni va presentar amb les companyes de la Sisterhood va tenir lloc el mes de març de l'any 2018, i portava com hem dit més amunt un estrany títol premonitori: “camí de retorn”; un camí, segons que s'anunciava al mateix subtítol, poblat de “visions, silencis, foscor”. Al text introductori, escrit per en Toni, s'apel·lava directament a la mort, mitjançant aquesta figura de la mística sufí que ens parla del “món intermedi”, i en què es referia al mateix temps a “l'experiència de la mort física i a les morts de l'ego”. Al capdavall, els estats de trànsit ja ens havien situat en un territori proper, o fins i tot els estats que es produeixen durant el son, concretament en el moment precís en què ens adormim.
També la presència de personatges com Al Khidir (el Verd) es referia a aquell qui habita entre els mons: és un guia, un mestre incorpori, que precisament ens acompanya en aquests trangols. Altres moments coneguts de transició entre els dos mons són el clarejar i el capvespre, en què l'altre món apareix, fugaçment, i ens deixa percebre un indici de la seva presència.
Després d'aquella mostra, Toni va començar probablement a centrar-se en el projecte final per al qual havia estat becat per la Fundació BBVA a través del programa Multivers. L’ il·lusionava particularment aquell viatge a Iran, per trobar-se amb les arrels del vell sufisme persa. Hi va viatjar “demanant veure-hi”... i sens dubte hi va veure. Va gravar imatges la primavera del 2019, va quedar pendent de tornar-hi a la tardor, però ja no va poder. Es va imposar el “camí del retorn”.
Gràcies a Rosa Llop, Laura Baigorri, Alex Muñoz, Toni Cots i a Barbara Held, avui comptem com a mínim amb algunes de les imatges que ell va deixar pendents de muntar, i que ens donen una idea del que va poder entreveure en el seu camí.
Imatges que, sens dubte, ens permeten començar a “obrir la visió”.
