Rafeef Ziadah
2011.
United Kingdom (Great Britain).
vo Anglès.
s Castellà.
5’
“Vaig escriure aquest poema quan les bombes queien sobre Gaza. [...] Ell em va preguntar: ‘Srta. Ziadah, no creu vostè que tot s’arreglaria si deixessin d’ensenyar tant d’odi als seus fills?’ [...] Vaig buscar dins meu la fortalesa per ésser pacient. Però la paciència no és a la punta de la meva llengua mentre les bombes cauen sobre Gaza. La paciència simplement se m’ha acabat. Pausa. Somriure. Nosaltres ensenyem a viure, senyor. [...] Aquests no són dos bàndols iguals, ocupant i ocupat, i un centenar de morts, dos centenars de morts, un miler de morts. Hi ha algú aquí a fora?, hi haurà algú que escolti? Desitjaria poder plànyer els seus cossos, voldria simplement poder córrer allà, a cada camp de refugiats i sostenir a cada nen, tapar-los les orelles perquè no haguessin d’escoltar el so de les bombes per a la resta de les seves vides, com a mi em passa. Avui el meu cos és una massacre televisiva. Nosaltres ensenyem vida, senyor. Nosaltres els palestins ens aixequem cada matí per ensenyar a la resta del món vida, senyor.”
http://www.rafeefziadah.net/js_albums/we-teach-life/