None
-
Gesang ist Dasein (Cant és existència)
Poesia és cantar, cantar és escoltar, escoltar és existir, existir és poetitzar. «No és la ciència la que despoetitza el món?»
Cantar, deambular, despertar; cridar a la presència sensible, recórrer la sendera sense sendera de les línies a penes del cos, volums suaus esquerdes secretes, es desfan, creixen, com en el cos de la terra o en la lluentor dels astres.
Els cossos fantàstics, en el seu recórrer re-cordan en el ritme del cor el traç que en l'aire van dibuixar i els porta, com el rastre de la seva caducitat en la terra. — Trobes la tonalitat?
Cada veu canta, cada lloc canta, cada roca té en la seva virtualitat una ànima no-separada que espera ser anomenada, en la seva cançó.
Tots hem estat esperats sobre la terra.
Deixar-nos sense memòria — en la mecànica repetició de l'oblit — en la dispersió sense centre, sense ritme essencial — és emmudir, quedar sords i cecs a tot cant que re-corda.
Cos-ànima-esperit, diu: tota corporalitat terrestre s'anima en la seva cançó.
Un recórrer sense recorregut, un deambular sense somnambulisme.
Un despertar del malson i de l'horror que viu en la capturada «lliure» Comunicació, —on no busques res, connectar-te; on tot arriba per a inundar-te; inundar el buit creat en la dispersió (d'imatges i veus i formes i figures), per al seu govern, en la seva baixesa lliure a la manipulació ~ ofert, ofert un món, que hem estat, que continuem sent. «Es deixa doblegar només qui no sap morir»—.
Perquè tota presència no-identificada, tota obertura al donar-se, al trobar-ser, tota escolta activa arriba des del fons de l'animació, assolint una tonalitat, un ritme. I brilla,
en correspondència amb els elements i els éssers vivents i les coses no-coses, o no objectes abstractes tancats muts; sinó brots del cant en la seva virtualitat potencial, endormiscats sota la crosta terrestre, cridats-escoltats — cantar la seva «vital song».
Cantar, deambular, despertar… a la presència que incendia.
És l'aïllament una epidèmia? O un destí tancat en el seu Laberint? En el Laberint de l'enteniment es busca una fórmula que sigui vàlida per sempre. Però sempre és la mort. El ja igual. El detingut. L'arrestat. En la seva presó de metall forjat, a les seves muntanyes menjades i triturades i amalgamades en les fatídiques grises construccions de l'equivalent canviable, consumible, larva del capital sense metamorfosi orgànica: increment mecànic, combinació incessant d'una dispersió sense fi, a l'interior opac del tecno-logos que oculta en el seu ambient irrespirable la immensitat de la mar d'estrelles.
Què és aquesta boja fugida cap endavant en el buit? Penetrar en el no-res del propi Laberint, acrescut continuament sense fi, per a treure alguna cosa des d’allí. Encara un pas més. Argollats a l'increment científic del capital com a interès. «L'interès, quin animal és?»
No és el toro blanc de Dionís en el seu dèdal acústic. És l'absurd toro mecànic, el vedell d'or que adorem sense figura, en la figura de la mort que és la moda. L'angoixa del no-res que se'ns escapa. L'horror de l'oblit que oblida sempre. Una altra vegada sempre.
Atrapats en la nostra caverna de fum, sota la ciutat dels opressors. Atrapats sota la cinta infinita d'imatges en el scroll redundant. Atrapats en càpsules de vidre i metall exultant.
Només la infància guarda sentit. La infància que assassinem per a no deixar-nos créixer. Per això la Guerra de Gaza és la imatge més perfecta d'aquest món de lleis mudes no cantables putrefactes.
La Guerra de Gaza és una guerra contra les criatures. Destrueix les cases, arrasa tot calor i nudriment i abric. Cerca la pura aniquilació. Per què? Perquè l'exclusió és el fonament de tota política. Exclusió, exclusivitat, exclusivisme.
Exclusió de tot el que no és propi, de tot el que és vist com no-humà, qualificat de terrorista, incivil.
Exclusió que aniquila fins al que era animació terrestre ressonant i cantada en un mateix. Tancat en el Laberint de la representació, de la identitat, d'una diferència que es creu pròpia i se separa, s'aïlla, es tanca. I ens deixa muts i sords i cecs, sense memòria. Arrencats al re-cord i al seu cant.
Un recent «príncep» jueu deia: «La revolució sionista ha mort. (…) Estem ja morts, però no ens adonem».
El sionisme és el mirall d'Occident. El lloc on es mira sense voler reconèixer-se. L'Estat-nació del tecno-logos com a salvació. Salvació com a confinament. Confinament com a aïllament. Sordesa. Mudesa. Absurda repetició mecànica. Explotació d'una terra que som i ignorem.
Aquesta vegada sí. Aquesta vegada el mur serà prou alt com per a contenir la mar d'estrelles i el seu cant.
Aquesta vegada sí. Ens tancarem en les nostres cavernes, sota la ciutat dels opressors i lligats a la cinta d'ombres blaves davant els ulls no sentirem el dolor del món, i apagarem el nostre propi dolor.
Aquesta vegada no. Aquesta vegada ja no.
___________
Referències
R.M. Rilke, Sonetos a Orfeo
Eugène Minkowski, Vers une cosmologie
Gilles Deleuze, Crítica y clínica
Bruce Chatwin, Le Vie dei Canti
Michel Warschawski, Programmer le desastre. La politique israelienne a l'oeuvre
L. A. Séneca, Hércules furioso
Eduardo Kohn, Cómo piensan los bosques
Tim Ingold, Líneas: una breve historia
