La música com mastegar
-
Pepino Pascual em contava que un amic havia estat fa poc a l'interior d'Àfrica, fora de les metròpolis modernes, i allí li van preguntar, però tu, de què treballes a Europa? Ell va dir, de professor de música. I es van quedar molt sorpresos. «També ensenyeu a menjar allí, a mastegar?» En els mons que a la seva manera resisteixen el tsunami modernitzador, la música és tan essencial com mastegar, forma part de la vida diària, de les activitats quotidianes i evidentment també de les festes, on els grans i petits esperits tornen a sorgir de les profunditats insondables del cosmos que ens habita per a venir a jugar dramàticament en la comunitat.
La «comunitat» anomenada «primitiva» no és una «comunitat de veïns» ni una «comunitat nacional», basades en la separació, en l'aïllament dels subsistemes, com diria una sociologia cibernètica, des de la família a l'escola, l'habitatge, l'agricultura o la presó, i en una posada en comú que es juga en general no des del compartit, sinó des d'una administració i una policia, règim institucional de la desconfiança. De fet, com s'ha dit, la societat moderna es constitueix a partir de la destrucció de les comunitats, a partir de l'atac i l'anihilació sistemàtica de les formes comunitàries subproletarias, pageses i periurbanes. Per això la «Societat» condueix a la implosió, em deia Josep Rafanell i Orra, perquè totes les relacions han de ser assegurades, vigilades, sotmeses a la policia, el control, l'exclusió.
«Les comunitats resisteixen tota invasió, tota esclavització, tota violació. La història de la invasió també és la història d'aquesta resistència interminable. [...] La resistència no constitueix principalment un enfrontament armat [...] La resistència radica en els tambors, no en les llances; resideix en la música, en els ritmes que viuen les comunitats els mites i les usances de les quals continuen alimentant-les i sustentant-les. [...] La invasió tampoc constitueix principalment una empresa militar [...] La invasió consisteix a silenciar la música, aplanar el ritme, fer del temps quelcom lineal, destruir els mites i usances en un procés que més tard es dirà cultura; la invasió és una guerra contra les comunitats que nodreixen la llibertat, les visions i la vida» (Freddy Perlman, El Leviatán y su his-toria).
La resistència radica en els tambors no en les llances; resideix en la música, en els ritmes... Història d'una resistència interminable, on si la revolta i la fuga amb les armes a la mà juguen un paper, la clau està en els ritmes i en els cants que donen forma a una manera de viure, a una manera de connectar-se amb el flux continu dels ritmes còsmics del vivent. Deleuze deia: «Es pot concebre un flux acústic continu que travessa el món i que fins i tot abasta el silenci. Un músic és algú que utilitza alguna cosa d'aquest flux».
Dídac P. Lagarriga, que ha passat diverses temporades en Tuba, la ciutat de la Muridiyya al Senegal, la via sufí creada pel Sheik Ahmadou Bamba i els seus deixebles, de la qual formen part avui els Baye Fall —línia de fuga cap a la intel·ligència del cor enfront de la colonització francesa—, em comentava també que la música i el cant estan pertot arreu, al carrer, a les cases i en els treballs col·lectius de la tariqa, com l'actual construcció d'una Universitat. Qualsevol excusa és bona perquè dones i homes, criatures i ancians comencin un dhikr, la recitació continua i monòtona de lloança, el ritme místic de la qual es remunta segurament a la més remota antiguitat. Una pràctica que sota formes cristianes es va fer pública a l'Església ortodoxa en el segle XIII, com a defensa dels monjos hesicastes, es remunta com a «doctrina secreta» a formes coptes i patrístiques molt més antigues (Olivier Clément, Byzance et le Christianisme). En el dhikr tal com va ser observat en confraries del Caire en el segle XIX, s'han trobat «paral·lels» etnogràfics amb el ditirambe, practicat pels homes en la religió dionisíaca, com era practicat per les dones el menadisme col·lectiu, la mania, el furor i la possessió, «la pràctica del trànsit, de l'agitació extàtica, fins i tot aquelles carreres boges en plena naturalesa» (Louis Gernet, Anthropologie de la Grèce antique).
[La música està per a ser feta]