Presentació al PEI del MACBA 2023-2024
Una eina per a explorar
L'Observatori de Vídeo No Identificat és una potent eina per a la incursió entre els «oasis» que resisteixen a l'extensió del desert. Incursió en el sentit d'exploració i viatge, alhora físic i iniciàtic, obertura a l'encontre amb l'inaudit que mai deixa igual.
Desorg punt Org constitueix —com a projecte d'autoria i recerca que arrenca a mitjan anys 1990— una possibilitat d'accedir a continguts situats, testimoniatges directes i visions-altres sobre el món — a partir del vídeo, la imatge i el text.
«Tornar a obrir el camp de l'experimentació»
A la seva manera modesta, situada, funambulista amb la Institució — una de les pràctiques que ovni ha perseguit des del principi ressona amb aquesta veu indígena que es va alçar amb força, en la mateixa meitat dels '90, des del cor de la selva: Veu de les comunitats sense veu, que no ha cessat, veu emmascarada, on la màscara es torna una manera de comparèixer que subverteix des del principi la unificació global tecnocapitalista i els seus «mecanismes per a separar aquesta cria de la terra de la seva mare» (Ailton Krenak) (1). Aquesta pràctica consisteix a «tornar a obrir el camp de l'experimentació» — tornar a recuperar l'obertura, l'incisiu, la proximitat i la commoció crítica que havia tingut el vídeo en els seus inicis. Tornar a portar el documental independent, el testimoniatge, la visió poètica, el treball d'arxiu (2).
Per tant, el treball d'ovni–desorg va més enllà de les consideracions banals sobre el vídeo i l'audiovisual, la diferència amb el cinema o les qüestions tècniques. El projecte és una eina brutal perquè al llarg dels anys es torna més i més evident que el vídeo, l'arxiu, la imatge són, en la societat de la imatge en què vivim, eines fonamentals que ajuden a pensar el present. — Pensar, deia DH Lawrence, no consisteix, com es creu, a recuperar dades obsoletes i extreure conclusions falses. Pensar consisteix en un descobriment, que es fa amb tot el cos i el començament del qual és generalment dolorós (3). Descobriment dolorós quan trenca l'aparent normalitat unívoca, la closca que ens tanca i ens encega, esquerda (4) — íntima i poètica o política i comunitària— que obre a formes més vitals, més amables, més reparadores i més riques d'habitar, els «oasis» (5).
Ruptures
Vivim una època de guerra sense fi. Una guerra l'objectiu de la qual és perpetuar-se i perpetuant-se imposar un «eix temporal global» unificat, com deia Kader Attia al final de la seva conferència (6). O dit amb les paraules de Ailton Krenak: «Mentre la humanitat va distanciant-se del seu lloc, un munt d'astutes corporacions va ensenyorint-se de la Terra. Nosaltres, la humanitat [que ens han dit que som, aïllant-nos d'aquest organisme del qual som part, la Terra] viurem en ambients artificials produïts per les mateixes corporacions que devoren selves, muntanyes i rius.» (7)
Però a l'interior d'aquest procés es produeixen ruptures (8), ruptures que a vegades ocorren, que trenquen el temps lineal, el temps d'una repetició normalitzada que es vol eterna. Ruptures que pleguen el temps de la subjectivitat i de les coses, ruptures intempestives i insospitades que obren el camp del possible — i deixen advenir veus d'Egipte, Líban, el Marroc o el poble Palestí en l'exili (9), veus de la selva i els ancestres, testimoniatges i visions des de l'Índia o des de Gènova o l'Argentina en la revolta, veus de la Frontera i de les Colònies, cosmovisions indígenes o africanes, Aymara o Quítxua o del Senegal— veus, presències i experiències de ruptura que també emergeixen aquí, a Barcelona, decolonials, feministes, o de pura revolta contra el capital i el seu món.
Una constel·lació contra l'oblit
Com a projecte de recerca i creació, l'Observatori és en el sentit més profund un arxiu de les ruptures i, per tant, quan l'arxiu és —com s'inclou en els debats contemporanis— una eina de la història i la història l'escriuen els vencedors, com deia Walter Benjamin, l'Observatori és també una ruptura dels arxius (10), doncs, com també deia Benjamin, «Ni tan sols els morts estaran fora de perill si l'enemic venç… I aquest enemic no ha cessat de vèncer» (11). Ovni és així una constel·lació contra l'oblit — és una invitació a prosseguir —de manera artística, poètica o experimental— el que s'ha obert en les ruptures de l'època — que són també moments de bifurcació de continents perceptius — on la realitat està en joc.
És el que vèiem l'altre dia amb l'Elvira Espejo Ayca (12), on enfront del tipus de «saber» occidental, que contínuament "talla" o separa (emoció i raó, art i ciència, naturalesa i cultura) per a situar-se des de dalt com a domesticació i dominació de l'ésser humà, ens presentava la potència de la «criança mútua» com a desplegament de «interconnectivitats» i «cura i atenció màxima», on s'aprèn a través de la retina, el tacte, la sensació de tot el cos, donant lloc a una sensibilitat i una manera de viure on ja no ets «tu» l'important, sinó que la vitalitat de la Terra és l'important —«The Earth» de la qual parlava Achille Mbembe a partir d'ontologies Yoruba i Dogon (13)— cuidar el que et cuida, protegir el que et protegeix, mutar amb el que muta, atendre al que contínuament emergeix...
Ovni és una constel·lació contra l'oblit perquè els moments de ruptura o les fulguracions visionàries tornen a tancar-se sota la inèrcia de la normalitat, però queden traces, petjades, veus. I si des d'algun lloc val la pena continuar pensant és des d'aquests moments que esquerden el continuum de la història recent, des de l'experiència més alta.
Una invitació a l'encontre
Pensar avui és pensar no sols amb paraules, és pensar amb la gestualitat del cos i amb els cossos sonors, és pensar amb imatges que ens fereixen o ens encoratgen, o amb purs enigmes del temps, és convocar als espectres en el llindar de la nostra participació en el món. Pensar avui és pensar des de l'escolta i des de l'obertura a l'encontre amb l'inaudit no sols humà. Com a amic i col·laborador extern de desorg.org, veig que una dimensió fonamental del projecte, que jo he trobat en el seu centre, està en la invitació a l'encontre — com a manera de continuar el que s'obre amb la ruptura — que està en el cor del pensar, del delirar, del tractar de portar endavant pràctiques de llibertat.
Invitació a trobar-se que començava amb projectes d'autoria —també anònima o sense-identificar— que enviaven coses per a projectar des de molts llocs, pròxims i llunyans, i que seguia amb la invitació a l'encontre amb el que s'anava a buscar i que ressonava amb el que arribava. Invitació a l'encontre amb les veus i projectes que a Barcelona emergien en ruptura o en dissonància amb la monoforma, amb l'«eix temporal global» on «There is no alternative». Des d'Espai en Blanc a la Confraria Sufí senegalesa dels Baye Fall, 15M bcnTV o el grup de «Ciutat Morta». — L'objectiu exotèric no era capturar-los per a neutralitzar-los en la Institució Cultural, sinó, des dels seus marges, tibar la Institució per a fer sortir de polleguera la seva tendència a tancar-se sobre si mateixa i tornar-se irrespirable, sota la seva epistemologia d'experts i els seus procediments entre el management i la burocràcia. — Però l'objectiu no quedava només allí, no era per a res exterior. L'objectiu esotèric era i continua sent el viatge mateix de la recerca i de la trobada, prosseguir i ampliar la conversa, i l'experimentació. Com deia Hölderlin: «La vida de l'esperit entre amics, el pensament que es forma en l'intercanvi de paraula per escrit i de viva veu són necessaris als que busquen. Fora d'això som per nosaltres mateixos sense pensament. Pensar pertany a la figura sagrada que junts figurem» (14).
En conclusió
— Desorg punt Org forma part d'aquesta guerra amb la imatge del món que és un combat d'idees i una proliferació de pràctiques de llibertat, una lluita contra la confusió i la unificació artificial que ens arrenca de la Terra. Un combat per la plurificació dels mons, les visions, la sensibilitat, per una ampliació del que és possible experimentar i del que som capaces de viure.
— Paradoxalment la possibilitat dels encontres és més intensa com més desllorigat està el temps, com més gran és la interrupció i l'alteració del temps lineal homogeni. No obstant això, el viatge continua, els llaços segueixen aquí.
— Arxiu de les ruptures, no sols com a testimoniatge d'aixecaments radicals i comunitaris, sinó també de disrupcions de la percepció i la sensibilitat, de la presència íntima o exposada i de la veu. — Davant la pregunta clau per a la revolució que Benjamin formulava en el seu article sobre el Surrealisme (15): què és primer, el canvi interior o la modificació de les circumstàncies exteriors? La «resposta comunista» del Surrealisme consistia a afegir a la disciplina necessària per a la revolució, les forces del somni i l'ebrietat. Ovni-desorg respon d'una manera similar, posant a ressonar les experimentacions íntimes o extàtiques, poètiques o místiques —i no només profanes—, amb les experimentacions polítiques, radicals i comunitàries.
És a dir, contra l'oblit del «tall» que contínuament opera la nostra civilització, arrencant-nos de la Terra que som, que som com a «transeünts i habitants» (16), tornar a apel·lar a la «intel·ligència del cor», al despertar dels sentits interiors que ens reconnecten amb el no-saber, amb l'enigma del donar-se del que existeix en la seva caducitat. Contra l'oblit que ens tanca en la repetició controlada, posar tota aquesta dimensió subtil, d'atenció i d'escolta, ètica i visionària, a ressonar amb les experiències on «s'enforteix immediatament la vida col·lectiva», en la resistència, la reparació, la revolta (17). Contra l'«homo miserabilis» que, com deia Ivan Illich (18), produeixen les Institucions modernes, l'efecte de les quals és mutilar la nostra sensibilitat arrencant-nos d'on estem, d'amb qui estem i de tot el que podem fer amb les nostres pròpies mans, Soraida, a woman in Palestine (19), en un vídeo de l'Observatori afirma: «L'important és estar en un lloc».
Vicente Barbarroja
per a Desorg Punt Org
(1) Ailton Krenak, Ideas para postergar el fin del mundo, Prometeo Libros, 2021. Indígena del poble Krenak del Brasil, Ailton és un militant històric del moviment socioambiental i de la lluita en defensa de les comunitats i pobles indígenes des dels anys 1970. — Sobre les veus indígenes emmascarades i la seva insurrecció que ressonen encara a tot el món: https://desorg.org/titols/marcos-on-media/
(2) Dimensions en les quals Bouchra Khalili ha aprofundit amb particular intensitat en el seu treball de recerca i creació, com s'ha pogut veure en la seva exposició en el MACBA: Bouchra Khalili. Entre cercles i constel·lacions.
(3) D.H. Lawrence, El amor es la felicidad del mundo, Siruela, 2017. Selecció en castellà del llibre d'assajos publicat pòstum en anglès en 1934: Reflections on the death of a porcupine and other essays. El fragment diu: «Hay en la conciencia del hombre dos corpus de conocimiento: las cosas que se cuenta a sí mismo, y las que descubre. Las que se cuenta a sí mismo son casi siempre agradables y casi siempre mentira. Las que descubre son generalmente dolorosas al principio. / El hombre es un aventurero del pensamiento. Pero por pensamiento entendemos, claro está, el descubrimiento. No nos referimos a la costumbre de contarse a sí mismo datos trasnochados y extraer conclusiones falsas, lo que habitualmente se tiene por el pensamiento. El pensamiento es una aventura, no un truco. / Y por supuesto, es una aventura del conjunto de la persona, no solo del cerebro».
(4) Tiqqun, dins de Introducción a la guerra civil, definia també el pensament en ressonància amb l'aventura, com «allò que converteix una forma de vida en força, en efectivitat sensible», com «l'aptitud de distingir i seguir (…) la línia d'increment de potència que es presenta en cada situació».
(5) Espais, experiències, formes de resistència i reparació entorn dels quals girava el PEI (Programa d'Estudis Independents) d'enguany, com introduïa Elvira Dyangani Ose en la primera sessió del Seminari obert «On són els oasis?», amb l'Achille Mbembe.
(6) Kader Attia, Sarah Nuttall i Françoise Vergès | Seminari «On són els oasis?» (3a jornada).
(7) Ailton Krenak, op. cit.
(8) Reprenc aquí la noció de «ruptura» a partir de l'elaboració feta pel Colectivo Situaciones en un llibre visionari al seu pesar, entorn de la «insurrecció destituent» en 2001 a l'Argentina: 19 y 20. Apuntes para el nuevo protagonismo social, publicat aquí per Virus (ed. original per a descarregar). Algunes intuïcions d'aquell text tornen avui al debat gràcies a la lectura feta en el recent número de la revista SAQ, The South Atlantic Quarterly: Destituent power, Duke University Press, 2023, edició especial a càrrec de Kieran Aarons i Idriss Robinson (veure). Una lectura dels argentins que part del llibre de Marcello Tarì, Non essiste la rivoluzione infelice. Per un communismo della destituzione, Derive Approdi, 2017, que va ser publicat en anglès als EUA per Common Notions en 2021, aconseguint un ressò notable. Aquest llibre apareixerà en breu en castellà.
(9) Penso en la potent veu de la poetessa d'ascendència palestina, Rafeef Ziadah: We Teach Life, Sir: desorg punto org
(10) Myriam Rubio, Conservadora adjunta del Programa Acadèmic del PEI recordava com a presentació a aquesta sessió el concepte de An-arxiu citant a Toni Serra – Abu Ali: «Així neix la necessitat de crear càpsules autogestionades de la memòria de persones, col·lectius i comunitats. Petits arxius que escapen dels grans nodes de poder o s'enfronten a ells, contra-arxius, anarxius amb funcionalitats concretes, que reclamin no tant una suposada objectivitat com una intencionalitat subjectiva. Lligats a un lloc, a una terra, una ciutat, un barri... i a un moment, a la seva aparició i desaparició, al seu recorregut, a les seves necessitats, preocupacions i somnis, al seu particular balanç del que és i no és visible. A diferència dels grans arxius no hi ha compra de fons, ni cap voluntat extractivista, sinó un dipòsit que es crea, i s'autogestiona en col·laboració. No com a resultat d'una mirada exterior que fixa un objecte d'estudi i l'analitza i classifica, sinó com un rizoma de memòries que s'entreteixeixen, que emana de la comunitat i dels llaços que aquesta hagi tendit. / La creació de anarxius autònoms és d'importància cabdal per a transmetre aquest coneixement i aquesta memòria, però sobretot perquè la comunitat pugui consultar el seu propi recorregut, pugui tenir la seva pròpia cartografia amb la qual guiar-se en aquest oceà del temps accelerat, violentat pel capitalisme global. Pugui mostrar altres naturaleses del poder alienes al domini». Concepte que Toni Serra – Abu Ali havia reprès de «Anarchivosida» del col·lectiu Equip re: Toni Serra – Abu Ali: «Abrir la visión».
(11) Walter Benjamin, Sobre el concepto de historia, a Obras, lib.I/vol.2, Abada editores, Madrid, 2012.
(12) Elvira Espejo Ayca — Seminari «On són els oasis?»: «La criança mutua de las arts».
(13) Achille Mbembe — Seminari «On són els oasis»? (1a jornada).
(14) Friedrich Hölderlin, Ensayos, Ediciones Hiperión, Madrid. 1976 (2017). La versió en el text és una traducció meva de la versió lliure que van fer d'aquest fragment Maurice Blanchot i Dionys Mascolo per a la publicació anònima Comitè, que en el si del maig del 1968 va realitzar el Comitè d'Action étudiants-écrivains au service du Mouvement. (A la web). Sobre aquesta desconeguda història revolucionària travessada des de l'amistat, entre Resistència i deportació, crida a la insubmissió contra la guerra d'Algèria el 1958 i jornades d'ocupacions, motins i barricades el 1968, entre fogonades d'una paraula anònima, alliberada i comuna: Jean-François Hamel, Nous sommes tous la pègre. Els années 68 de Blanchot, Minuit, Paris, 2018.
(15) Walter Benjamin, El surrealismo. La última instantánea de la inteligencia europea, del 1929. Inclós dins d'Obras, lib.II/vol.1, Abada editores, Madrid, 2010
(16) Achille Mbembe, va insistir molt durant la seva conferència (*) en la nostra condició no sols d'«habitants» de la Terra sinó especialment de «transeünts», de passants, d'éssers que estan de pas, en trànsit. D'aquí que la permanència i la «força vital» que impulsa el creixement i la generació estigués en la mutació i la metamorfosi contínua, transindividual, on no hi ha res «inert» o «objectiu», sinó que tot és actiu, la intencionalitat no és només humana, és l'impuls cap a la intensificació de la vitalitat dels fluxos múltiples del que existeix, en allò que existeix, quan és cuidat, tractat amb atenció, escoltat — orgànic i inorgànic, visible i invisible. La primera part de la seva conferència, on apel·lava a recórrer a altres mitologies o ontologies anomenades «animistes» per a comprendre millor el que ens passa —com a éssers d'una Terra que va presentar com «el darrer oasi» davant l'amenaça en curs de la sisena gran extinció—, va ser molt inspiradora. Ressonava amb el perspectivisme amerindi multiespècies, de l'Ailton Krenak, el David Kopenawa, la Sarah Danowski o l'Eduardo Viveiros de Castro, o des d'un altre angle amb Marisol de la Cadena i tantes altres veus. La segona part, sobre el món que arriba i les opcions que tenim, semblava menys definida. Si els seus anàlisis historicopolítics veuen lluny, les seves propostes no estan a la mateixa alçada.
(17) Ressonància que —d'una altra manera— torna a tramar-se «ampliant el camp de l'experimentació» en els noves propostes d'Ovni – Desorg punt Org, després del 2020. Lectures ; Projectes: Silenci en el despertar dels mons; Distorsió d'una esfera perfecta; Arxiu; Seminaris...
(18) Ivan Illich, el moment de llegibilitat del qual torna a intensificar-se. Les nocions d'«enfortir immediatament la vida col·lectiva» i d'«homo miserabilis» apareixen comentades a l'excel·lent article de Sam Law, Alan Cruz, and Vanessa Nava, «Constructing a Communal Form of Life:Destituent Praxis in the Peripheries of Mexico City», inclós dins de de: South Atlantic Quarterly: Destituent power, Duke University Press, 2023
(19) Tahani Rached: Soraida, a Woman in Palestine – 2004. Canadà. V.O. Àrab. S. Castellà. 54’.