Quan diem Llibertat, podem pensar en moltes coses, però sobretot pensem en nosaltres mateixos, en la humanitat. Encara que és egoista dir que la llibertat pertany només a la humanitat, ja que podem definir la llibertat com a flux d'energia com a diversitat en l'univers. Però intentaré concentrar-me en la nostra situació actual com a humans, en la noció de llibertat, en els problemes del sistema global actual en relació amb nosaltres, els kurds, i en el que té a veure amb l'Art.
La primera paraula que ens ve a la ment quan parlem o veiem el sistema global actual és fracàs. Fracàs en la resolució de problemes urgents com els refugiats, la pobresa, els desastres ecològics i el canvi climàtic. Fracàs en l'incompliment de les necessitats d'establir la pau i l'estabilitat.
Aquest sistema global capitalista neoliberal ens falla simplement pels problemes estructurals que té. I aquests fracassos arriben a la nostra regió, Orient Mitjà, en forma de guerres, lluites pels recursos naturals i estats nació opressors.
Nosaltres, els kurds, una de les majors nacions sense estat propi, estem governats per quatre estats nació, Turquia, l'Iran, l'Iraq i Síria. Centenars de milers de persones del nostre poble han estat assassinades, la nostra llengua ha estat prohibida, la nostra cultura ha estat atacada... només podíem cantar en secret.
L'any 2012 ens aixequem contra el règim sirià, com hem fet una vegada i una altra en la nostra història. Aconseguim una revolució incruenta i declarem la part nord de Síria com a regió autònoma. Aquesta regió es coneix com "Rojava", que significa "Oest", i es refereix a la part occidental del Kurdistan, la nostra pàtria. Rojava també té un significat més aviat polític, ja que es refereix al sistema que des de llavors hem establert allí.
Una autogestió democràtica de base ecologista i llibertària per a les dones, o per fer-ho més difícil pels que viuen aquí, dins d'un Estat modern, una "democràcia sense Estat". A la pràctica, això significa que ens governem a través de comunes i municipis on cada reunió és presidida per una dona i un home. Significa que el nostre poble no cerca ser representat pels polítics: es representa a si mateix. També significa que tots els pobles, creences i comunitats, poden coexistir lliurement entre si amb la seguretat que es respectaran les diferències culturals i els drets. Així, Rojava s'oposa a la forma d'Estat que representa una identitat monocultural, amb un poder centralitzat que encarna el nacionalisme, el patriarcat i el capitalisme.
La idea mateixa d'aquest nou sistema va ser atacada i per defensar-la i defensar la nostra terra, les nostres vides i la nostra gent, milers d'homes i dones valentes van perdre les seves vides resistint. Molts de vosaltres vau sentir parlar d'aquesta resistència a les notícies, ja que va ser la primera vegada que els principals mitjans de comunicació mundials van esmentar la nostra lluita. Estúpidament, aquests mitjans van difondre una narrativa segons la qual ser kurd et permet d'alguna manera resistir i lluitar, la qual cosa, a més de ser estúpida, és errònia. Sí, els kurds, juntament amb altres pobles, àrabs i assiris, vàrem resistir mentre els exèrcits estatals fugien dels atacs de l'ISIS. Però això no és una cosa que portem en la sang. Més aviat, és una cosa que resideix en les idees i les creences.
I aquí, crec, és on necessitem l'art. En primer lloc, per comprendre el paper de l'art i de la cultura en general en la creació i configuració de la resistència. En segon lloc, per canviar aquesta narrativa.
No fa massa temps es va descobrir al nord del Kurdistan, dins les fronteres de Turquia, un temple amb 10.000 anys d’antiguitat que té com a motiu en les seves grans columnes rectangulars animals salvatges, igual que els ossos allí trobats. Aquestes restes daten d’abans de l’agricultura, i això és suficient per canviar tota la narrativa segons la qual les raons econòmiques van fer que l’home s’assentés. En realitat no, va ser la religió si ho diem amb paraules d’avui.
Les estructures mentals són la base per a la que ens convertim en societat, que ens convertim en nosaltres. És la cultura, és l'art, que va sorgir gairebé juntament amb la creença o els sistemes de creença organitzats com la religió. L'art sempre va estar acompanyat de rituals, o d'alguna manera es considerava un ritual en si mateix. Les primeres obres de teatre no eren més que simulacions de mites i relats religiosos: el drama es va originar a partir del ritual de culte en el qual se simulava la mort i resurrecció del déu. El mateix succeeix amb la poesia, el cant i la dansa. Fins i tot a l'antiga Grècia podem entendre les tragèdies com a part dels rituals religiosos, advocant per una vida moral a seguir.
En aquest sentit l'art sempre ha estat un intent de comprendre millor la vida, per tant, de promoure o aconseguir una vida millor. Tota experiència té un significat. Fer de l'experiència un tema per a l'art, porta a millorar la pròpia experiència. Veure la vida mateix analitzada i explorada a través de l'art, va ser el que va fer que la gent s’hi sentís atreta, crec. Durant segles la gent escoltava cançons o veia obres de teatre només per a tenir una millor comprensió de la vida.
L'instint estètic ens permet gaudir de les coses sense arribar a la necessitat de posseir-les. A més, jo diria que l'art forma la nostra personalitat i identitat potser més que qualsevol altra cosa. Per exemple, les primeres grans idees o les grans preguntes de la nostra vida ens arriben a través de l'art. Sentim parlar de l'amor a través d'una cançó, o el veiem en una pel·lícula, abans d'enamorar-nos. Coneixem conceptes com la lleialtat, el sacrifici, l'esperança, la resistència o la llibertat a través de l'art o la literatura abans d'experimentar-los realment.
I de fet, tots els grans artistes, des d'Aristòtil fins a Shakespeare, analitzaven la vida. Ens parlaven de nosaltres, ens aconsellaven i ens entretenien. Però avui dia veig que cada vegada menys artistes s'inclinen per això. És com si es retiressin a l'esfera de les seves pròpies vides. Hi ha incertesa en el material per a l'art, en el tema artístic. Hi ha una tendència a reduir-ho tot a la realitat, al jo.
Cada vegada més, la forma i el contingut de l'art es veuen perjudicats a favor del temperament de l'artista. Els artistes comencen a realitzar un art que requereix que el públic entengui els mitjans que l’artista utilitza per a després comprendre el seu art. Per descomptat, sé que l'artista parteix d'un desig d'autoexpressió, però aquest ha d'anar acompanyat d'una voluntat clara i un propòsit elevat, en cas contrari cedirà a favor d'una espècie d'exhibicionisme. És realment trist veure com l'art contemporani està perdent la seva funció subversiva. Especialment el cinema. En un art que requereix l'ús de la comunicació social, un replegament social només pot ser vist com una cosa absurda. El públic no és una massa d'emocions irracionals. Més aviat és l'amo de la pròpia cultura.
La cultura és la suma de les entitats d'estructures i significats d'una societat durant el seu desenvolupament històric - progrés - emergent. La cultura, doncs, no és només contingut - significat. No és només una cançó, sinó les persones que la canten i també la situació (un funeral - unes noces - una collita) en la qual es va cantar aquesta cançó. No podem parlar de l'existència d'aquesta cançó sense la situació que la va generar i la gent que es va reunir – que la va organitzar - per a inspirar-la.
Així doncs, no és només el contingut de les pel·lícules, sinó també l'organització de la comunitat el que es considera part de la cultura. Sense aquesta estructura organitzativa no podem parlar del contingut. Llavors serà un altre qui conti les nostres històries. Tindrem pel·lícules com "Les noies del sol" o "Germanes d'Armes", la qual cosa és encara pitjor. Mostren al poble kurd lluitant, però no els interessa mostrar la raó del perquè ho fan. Sense mostrar el que defensen, mostren als revolucionaris kurds, homes i dones, però no diuen el nom de la seva organització. Així que nosaltres, en la Comuna Cinematogràfica de Rojava, tractem de canviar aquesta narrativa liberal superficial, així com la narrativa promoguda pels mitjans de comunicació de masses que esmenten el nostre nom, CNN, FOX i altres, i ens mostren als kurds com a gent pobra i educada, amb cares boniques lluitant contra els lletjos terroristes de l'ISIS. Així doncs, nosaltres, per descomptat, no busquem les pel·lícules colonials de realitat-fugida, o les subjectives de la burgesia. Busquem establir una nova forma i una nova estètica de pel·lícules que es basen en una major consciència social.
A més, a causa de les polítiques dels règims governants a la regió i als intents sistemàtics de dur a terme un genocidi cultural contra els kurds, hi ha una absència de cinema kurd. I com a conseqüència, també hi ha una absència del que es pot dir un públic kurd. Aquesta és també la raó per la qual molts artistes i cineastes kurds es donen a conèixer fora, al públic internacional. Pel que fa als festivals de cinema, és una cosa que estem treballant per a corregir-ho. És a dir, construir un públic kurd i reconstruir la cultura cinematogràfica és un art compartit.
És difícil fer-ho, ja que nosaltres, els kurds, estem sofrint l'intent sistemàtic de genocidi, de trencar i deformar aquestes entitats que formen la nostra cultura, com la llengua, per exemple, i la memòria col·lectiva. Però no és només un perill que plana sobre nosaltres, crec. El sistema global actual i el seu principal mecanisme de propaganda, Hollywood, estan amenaçant l'existència de les cultures i pobles locals, tan físicament com culturalment. Moltes de les pel·lícules i sèries controlades pel sistema estan trencant d'alguna manera l'esperança de canvi d'aquest món. A través de les seves narratives distòpiques, creen una imatge brillant del present, com si qualsevol canvi portés a la pitjor realitat imaginable.
A més, totes les imatges de bombardejos i guerres a les notícies, les pel·lícules de zombis, els videojocs, creen una sensació d'alienació en les persones que miren la pantalla. Si no, com és possible que es produeixin catàstrofes en aquest segle XXI? Com es poden veure les imatges de persones del poble Yazidí decapitades, de dones i nens venuts en públic, caminant amb els peus descalços pel desert? Com es poden veure les imatges d'aquells que van lluitar contra l'ISIS en el teu nom sent atacats i assassinats per l'estat turc?
I després hi ha la discussió en els mitjans de comunicació de la narrativa oficial turca promoguda per l'Estat, preocupada per la seguretat de les seves fronteres. Tota la discussió està equivocada. Fins i tot si nosaltres, els kurds de Rojava, estiguéssim atacant a l'Estat turc des de la frontera -la qual cosa és una falsedat absoluta- la invasió de Turquia de Rojava i del nord-est de Síria és injusta, il·legal. És un genocidi; és un atac terrorista. I sé del que estic parlant quan dic això. Turquia fa principalment el que va fer l'ISIS, sembrar el terror. Per què han de llençar bombes de fosfat sobre una petita ciutat com Serekaniye quan ja tenen superioritat aèria, quan tenen tota mena de bombes, quan poden matar-nos a tots. No obstant això, van incendiar i van cremar a la nostra gent fins a la mort. El mateix van fer a la ciutat de Cizre, al Kurdistan del Nord, a Turquia, a principis del 2016, quan van cremar a unes 200 persones en soterranis. L'existència de l'Estat en si mateixa és errònia i ens oprimeix. Perquè és la institució dels mitjans i l'aparell de la violència. L'Estat exerceix la violència per mantenir les coses com estan. Tot acte realitzat per nosaltres és, per tant, defensiu.
Dic això perquè no sols és cert a l’Orient Mitjà, també és cert aquí. Crec que hem d'admetre-ho. Aquest sistema no funciona; ni la UE, ni l'ONU!
El que hem aconseguit és ser capaços de dir NO, no a les conseqüències del sistema mundial; l'ISIS. Hem demostrat que podem fer alguna cosa, canviar alguna cosa, no ser part d'un vessament de sang. Hem demostrat que podem crear una oportunitat de convivència.
Això és el que crec que és la llibertat. Poder canviar! No simplement per a ser lliures de triar, per triar vermell o groc, Barcelona o Reial Madrid, Brexit o UE, Trump o Clinton, sinó per poder dir No i canviar tot el sistema. I és per a tots o per ningú. No és una qüestió d'elecció personal, de ser lliure de triar el que vull. Es tracta d'estar disposat a "comprometre's" i renunciar a alguna cosa que es té per alliberar a tothom.
Hem de començar a qüestionar el que ens envolta: les lleis, l'Estat, el capitalisme, l'economia; no són sagrats, no són divins, no són definitius.
Aquí he vist a gent esperant en un semàfor en vermell enmig de la nit quan, possiblement, no hi havia ni un sol cotxe en circulació en tota la ciutat.
Diyar Hesso és director, professor, productor, organitzador, teòric del cinema revolucionari i cofundador de la Comuna Cinematogràfica de Rojava, a la regió autònoma de Rojava, Kurdistan Occidental (nord de Síria). És productor de The End Will be Spectacular (Ersin Çelik dir., 2019) i director de fotografia de Stories of Destroyed Cities (Sêro Hindê, 2016)