/ LESIONATS DE GUERRA I NORMALITAT /
-
Perquè les guerres puguin produir herois també han de produir un horror insondable. Els monuments als guerrers es consoliden sobre aquest horror. Sense horror no hi ha glòria possible. És així que la guerra també ha de produir, al costat dels condecorats somrients de les desfilades, a tota una cort de mutilats i bojos confusos.Hi ha un quadre dadaista d'Otto Dix, que els nazis van destruir i del qual s'ha conservat alguna reproducció fotogràfica que indaga en les bambolines de l'espectacle guerrer. El quadre es denomina Lesionats de guerra (1920) i presenta a un grup de veterans, als quals falten diversos membres, desfilant en una processó sardònica enfront d'un aparador del que tal vegada és una botiga de productes ortopèdics. Els dos primers personatges tenen la cara destrossada, els segueix un borni en cadira de rodes i el que tanca la fila subjecta la seva mandíbula inferior amb un caragol. Falten braços, cames i mans. Les condecoracions que llueixen en els seus uniformes els col·loquen en la categoria d'herois, de màrtirs de la pàtria. La composició recorda a la que va usar Brueghel en el seu quadre La paràbola dels cecs (1568), amb la diferència que el que Brueghel va pretendre que fos moralitzadora, aquí es torna sardònica. Aquests herois/canalles constitueixen el testimoniatge de la idiotesa bel·licista. És lògic que els nazis destruïssin el quadre. Però el que no explica Otto Dix en el seu quadre no sols va ser incòmode per ells.
Els mutilats de guerra no són molt propicis per a aixecar monuments. L'heroi, el soldat desconegut, no ha de mostrar els seus monyons al món. És important, doncs, fer-los desaparèixer, "integrar-los" que diríem avui. Hi ha una petita peça de propaganda documental del Ministeri d'Informació britànic, del 1943, titulada BACK TO NORMAL (Retorn a la normalitat) en el qual la condició de lesionats s'intenta diluir a través de la recuperació de la vida "normal", és a dir, normalitzada. Els protagonistes són personatges que, a causa de la guerra, han sofert amputacions de cames i braços. Enfront del trist espectacle dels mutilats de la Primera Guerra Mundial, aquí se'ns presenten diversos personatges, mestresses de casa, soldades, nens que han pogut recuperar, no sols la seva vida social plena, sinó fins i tot la seva eficàcia laboral, gràcies a tota mena d'implants ortopèdics. El documental seria el que avui es denomina "inclusiu". I, no obstant això, a mesura que avancem en el seu visionat, uns certs retalls involuntaris, gestos que intenten ser "normals" però que arriben a resultar escruixidors, deixen entreveure el malson que Otto Dix va retratar en el seu Lesionats de guerra. El que converteix en penosa la peça no són les mutilacions sinó l'entestament per enterrar l'horror subjacent, la salvatjada que és la guerra, sota un missatge "positiu". El deliri de l'home-màquina, aquella sentència de Marx que sota el capitalisme l'obrer es converteix en l'apèndix viu de la màquina, aquí es reprodueix amb una ingenuïtat i un optimisme esgarrifós.