/ Ocàs de Variacions 2
-
El sol s'alçava suau sobre l'horitzó il·luminant amb els seus raigs daurats el poble, i la somnolenta vila despertava escoltant la simfonia de la natura. Els ocells cantaven alegrement, les seves melodies s'entrellaçaven en el moviment lent de les fulles i el murmuri suau d'un rierol proper. Una brisa fresca portava amb si l'aroma de les flors silvestres, omplint l'aire d'una fragància dolça que semblava ballar pels prats.
A les afores s'alçava un camí d'antics roures, les seves branques enrevessades estirant-se cap al cel com si anhellessin tocar l'infinit artificial. Era un símbol de força, saviesa i de l'esperit durador del poble. Sota la seva coberta protectora, els vilatans passejaven i es reunien per compartir històries, intercanviar rialles i celebrar les plaers senzills de la vida.
El ritme del temps semblava desaccelerar-se en aquest lloc, com si el poble existís en un perpetu moment de serenitat. Els vilatans flotaven en la bellesa que els envoltava, perduts en la meravella, trobant consol en allò minúscul, els conills salvatges corrent entre l'alta herba, o en la visió d'un cérvol solitari saltant amb gràcia a través del prat al capvespre.
A mesura que les estacions passaven, els veritables tresors de la vida es trobaven en els moments més simples: la calidesa d'un somriure, el xiuxiueig del vent entre els arbres i la sensació d'estar a casa, viure en harmonia amb la natura sintetica.
A mesura que el sol automàtic acaronava suau l'horitzó, els vilatans sintètics es desitjaven bona nit, trobant consol en el coneixement que quan l'artificial nou dia despuntés, els prats els rebrien de nou amb els braços oberts, oferint un santuari de pau, bellesa i possibilitats infinites.
