MACBA 1996-1998

Bill Viola. Novembre 1996

  • The Passing
    BILL VIOLA, The Passing. EUA, 1991. 54'

    L'autor: Bill Viola, 1951, viu a Long Beach, Califòrnia, crea instal·lacions de vídeo complexes, psicològicament analítiques, sovint basades en cultures passades i presents i en la seva relació amb la terra. L’artista ha viatjat pel nord d’Àfrica, el sud del Pacífic i diversos llocs del sud-oest americà, a la recerca de temes que emfasitzen la relació entre la humanitat i la terra. Combinant monitors de vídeo i projeccions a les parets d’una sala, fa ús d’imagineria paisatgística per explorar diversos nivells de realitat, especialment el territori psicològic situat entre el món quotidià i el món oníric i mític. Ha realitzat exposicions individuals en diverses institucions, entre elles The Museum of Modern Art de Nova York (Nova York; 1987), The Contemporary Arts Museum de Houston (Texas; 1988), la Fondation Cartier pour l'art contemporain, en Jouy-en-Josas (França 1990) i el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid (1993). Des de 1977, l’obra de Viola ha estat inclosa de manera regular a la Bienal del Whitney, Whitney Museum of Art de Nova York (Nova York) i a la Dokumenta de Kassel (Alemanya).

    Anotacions per una Obra: “...Jo diria que el temps és la base fonamental, el material bàsic del meu treball./ ...Hauré tingut èxit si una persona se’n va amb un imatge, un pensament, un descobriment, un sentiment que pugui emprar en la seva vida, encara que no pugui recordar el meu nom... Les coses s’han endarrerit molt en el món de l’art contemporani... Aquestes són les coses essencials sobre l’art, i les pràctiques analítiques que dominen les vostres vides com a professionals de l’art són funcions secundàries./ ...Quan la gent em pregunta què signifiquen les meves obres, neguen la possibilitat que puguin significar una altra cosa./ ...totes aquestes idees i àrees que m’han interessat (filosòfiques, religioses, espirituals, la condició humana) s’estan ajuntant i ara, sobretot després d’una experiència com la mort de la meva mare o el naixement del meu fill, els materials que empro (videocàmeres, projeccions, altaveus, etc.) es converteixen sols en una altra forma de parlar d’aquestes coses, i la pròpia discussió es torna més important que la naturalesa dels materials.” Declaracions de Bill Viola extretes d’una conversa que va mantenir amb Alexandre Puehringer i Otto Neumaier a finals de 1992, publicada per primer cop al número 1 de la revista MEDUSA, Art & Artists Today, Noema Press, hivern 1994/95. Traducció publicada a la revista Lápiz, nº113, juny 1995, pp. 58-59.

    THE PASSING (1991) s’inicia amb una imatge del cel nocturn que deixaria pas a una extensió d’aigua on una figura humana coberta lluita per mantenir-se flotant. Se salvarà? Això sembla: un salt suïcida cap a l’aigua s’inverteix i el saltador torna cap al cel. Però llavors l’artista apareix sota l’aigua, com si s’hagués ofegat, o potser com una identificació del nadó dins el ventre matern, o per ventura està amb la seva mare? La cinta aborda ostensiblement el naixement d’un nen i la mort de la mare, dos fets que van coincidir en un breu espai de temps a la vida de l’artista. Sens dubte, el contingut real i el misteri de The Passing són l’emergència i l’enfonsament en l’aigua. Els esdeveniments familiars no constitueixen l’essència de la cinta, sinó que simplement ofereixen ocasions, encara complexes, per a la imatge de l’ofegament, que és un motiu recorrent pràcticament en totes les obres de Viola”. Donald Kuspit, "Bill Viola. The Passing", Artforum, Vol. XXXII, nº1, setembre 1993, p.145.

    "Fins a aquell moment, jo pensava que el material brut del vídeo era la tecnologia, i després em vaig adonar que allò era fals o que era una mitja veritat. L’altra part de la veritat era el sistema humà de percepció. Vaig començar a adonar-me que necessitava saber no sols com funcionava la càmera, sinó com funciona la vista, com fa el cervell per a processar la informació”. Lucinda Furlong, "Bill Viola", Visions of America: Landscape as Metaphor in the Late Twentieth Century, Denver Art Museum; Columbus Museum of Art, 1994, p.180.

    “Un vídeo com The Passing, mitjançant el contrast entre paisatges naturals i urbans recorreguts per cossos que descriuen moviments mecanitzats, expressa aquesta idea de disminució d’una responsabilitat natural en honor d’un temps dividit artificialment. Donada aquesta submissió a ritmes extrínsecs, la nostra condició humana es veu afirmada en percebre, a cada moment quotidià i familiar, la possibilitat d’iniciar un ritus de transició cap a altres formes d’emprendre el camí de l’autoconeixement i l’autocreació personal.” Celia Montolio, "The unspoken language of the body", Bill Viola, Salzburg, Salzburger Kunstverein, 1994, p. 184.

    “The Passing (1991), síntesi d’un període de l’obra de Viola: una meditació sobre els estats de la consciència en els quals el somni i la realitat són indiscernibles, mentre el que persisteix a la ment és una zona intersticial en la qual regna la confusió, no sols sobre el que es veu, sinó també en el registre de dades externs. Estats de visió i estats de la ment són una i la mateixa cosa, demostra Viola. Stuart Morgan, "Bill Viola", Rites of passage: Art for the End of the Century, Londres, Tate Gallery, 1995, p.132.